Les guerres napoleòniques (1803-1815): la fàbrica d’herois

Les guerres napoleòniques (1803-1815): la fàbrica d’herois

Les guerres napoleòniques (1803-1815) és el nom amb el qual es defineix, actualment, a escala europea, el conjunt de conflictes que compartien una mateixa arrel: l’expansió de l’imperi napoleònic arreu del continent europeu. De fet, la península Ibèrica tan sols era una zona més des del punt de vista imperial. Curiosament, el conjunt d’enfrontaments bèl·lics que van tenir lloc a casa nostre ha adoptat un nom diferent. Per exemple, pels britànics, que també hi van intervenir sota les ordres del Duc de Wellington (1769-1852), la intervenció es va definir com a campanya peninsular o guerra peninsular (1807-1814). Per contra, des de la mateixa península ha adoptat dos noms diferents. A Catalunya es coneix com a Guerra del Francès (1808-1814) i  a la major part de la península el conflicte s’anomena la Guerra d’independència (1808-1814). En aquesta entrada reflexionarem sobre el motiu d’aquestes diferències aparentment innocents.

Durham. Foto: Aleix G.B

Tot va començar un cop havia acabat el conflicte, els vencedors estaven interessats a utilitzar la victòria davant Napoleó en l'àmbit polític. Els intel·lectuals de l’època no van dubtar a l’hora de començar a fabricar relats on es magnificaven les gestes de guerrillers i soldats, nous herois de les nacions europees que calia cohesionar i dotar de memòria col·lectiva.

Aquest fenomen també es va desenvolupar a casa nostra, en plena era del romanticisme, els intel·lectuals locals van elaborar un discurs sobre la guerra que pretenia mostrar un poble indòmit contra l’invasor, i ràpidament van veure el potencial de fer analogies amb la conquesta romana davant les societats ibèriques amb el setge de Numància (134 aC) com a gran referent. Com en tota llegenda, els seus creadors necessitaven elements que fessin el discurs més comprensible per la major part de la societat. En el relat abundaven elements senzills d’entendre com el bé i el mal, el sacrifici o l’heroi. Des d’aquest punt de vista, el setge de Girona (1809) es convertia en element clau. En termes històrics, Girona es trobava en posició geoestratègica vital pel control napoleònic de la Península. El comandant de la plaça de Girona era Don Mariano Álvarez de Castro (1749-1810). Per interpretar els dramàtics fets ocorreguts durant el setge de Girona cal tenir en compte l’estudi de les mentalitats. És evident que De Castro actuava empès per una lògica militar extrema, basada en una interpretació de les ordenances de Carles III. Els perjudicats van ser els gironins, que van patir les conseqüències de la poca sensibilitat humana mostrada pel que s’havia convertit en un líder durant el setge. No obstant això, fora de Girona la situació no era menys complexa, els fenòmens de resistència i guerrilla inicials tenen altres causes. Personatges com Mossèn Francesc Rovira (1764-1820) tenien els seus propis motius per deixar, momentàniament, la teologia i agafar les armes. Concretament, les diferències culturals i, especialment, el pes de la religió en el dia a dia de la gent es van convertir en un autèntic polvorí.

Nottingham. Foto: Aleix G.B

De tots aquests elements, els romàntics del segle XIX n’escullen alguns i en descarten d’altres. Un altre element clau en el relat de la Guerra d’Independència és la trajectòria d’Álvarez de Castro durant el setge de Girona de 1808, fins que la ciutat va caure i ell va ser fet presoner. Des del punt de vista dels autors del segle XIX tot encaixava més que bé amb el que pretenien fer. De Castro va ser fet presoner i va ser enviat a Perpinyà. Finalment, el van tornar a enviar a Figueres, al Castell de Sant Ferran, fortalesa on va morir en extranyes circumstancies. El relat cristal·litza de manera evident en el memorial que avui en dia es pot visitar a l’interior de les cavallerisses de la fortalesa. El memorial es va finalitzar l’any 1925, data molt tardana per continuar emprant un relat tan decimonònic. Tenim la sensació que els artífexs de l’obra pretenien crear un espai buit, fosc que forcés un ambient de dramatisme, que convidés a identificar-se amb el calvari d’Álvarez de Castro, hipotèticament torturat a Sant Ferran.

No obstant això, els historiadors del segle XXI no poden obviar que De castro va arribar malalt a la fortalesa, ja l’havien rellevat Girona per la mateixa raó que és quan Girona obra la possibilitat a parlamentar i, a continuació, la ciutat es va rendir. Avui en dia, noves hipòtesis proposen que no tenia sentit, des del punt de vista imperial, enviar a De Castro a Figueres perquè sí, tenint en compte que ja era a Perpinyà. Per contra, es creu que Figueres era, tan sols, una parada més en el camí cap a Barcelona, on De Castro hauria estat ajusticiat públicament. Però tornem a parlar de l’estètica del memorial, els autors van voler focalitzar l’atenció del públic a la part frontal del monument. L’element central i el punt on es dirigeixen totes les mirades és una cadira, on suposadament va morir Álvarez de Castro, convertit en màrtir. La cadira anava flanquejada per dues plaques on hi ha immortalitzades paraules atribuïdes al màrtir. Els textos apel·len a les emocions del públic, el memorial intenta descriure una guerra desesperada que el suposat heroi pretenia portar al límit. No obstant això, en cap lloc es parla del patiment dels civils a causa de la seva actitud, cal tenir en compte que ell en va ser responsable directe durant el setge.

Figueres. Foto: Aleix G.B

En resum, no hi ha dubte que tota aquesta actuació pretenia convertir Álvarez de Castro en un heroi a la grega, com una mena d’Hèrcules o Aquil·les. Com a conclusió, entenem que la feina de l’ historiador del segle XXI no és la de fabricar herois, de fet aquest és un terme que, creiem, no s’hauria d’utilitzar a la lleugera. Avui en dia, els historiadors intenten entendre el present a partir de l’estudi rigorós de les evidències del passat, elaborant hipòtesis que després les fonts escrites i l’arqueologia poden confirmar. Cal saber descriure el marc històric, cal tenir coneixements específics sobre el tema que tractem, coneixements geogràfics, estudi de mentalitats, interpretar dades, etc. També és important recordar que l’ historiador no s’hauria de quedar estancat en discursos obsolets no exempts, sovint, d’intencionalitat.

Bibliografia recomanada

Barnosell, Genís. (2010). Álvarez de Castro i el setge de Girona: Deure militar i imperatiu religiós en la defensa de la ciutat. Dins Secretaría General Técnica (ed.), Álvarez de Castro: i el seu temps ( 1a ed., p.111-123). Madrid: Ministerio de Defensa.

De la Fuente, Pablo., Bohigas y Maynegre, Jordi. (2011). La Rovirada 1811 (1a ed.). Madrid: Ministerio de Defensa

Altres fonts recomanades

Princeton Online. (desembre 2014). The Paradoxes of War. Recuperat de https://www.youtube.com/watch?v=iOV0YeQ15BQ

 Miguel A. Centeno. (desembre 2014). The Paradoxes of War. Recuperat dehttps://www.coursera.org/learn/war

Exposició recomanada

“LA GUERRA DEL FRANCÈS A LES COMARQUES GIRONINES, 1808-1814”

https://genisbarnosell02.files.wordpress.com/2010/09/guerra-del-frances-a-les-comarques-gironines.pdf