dilluns, 23 de maig del 2016

L’amenaça submarina (I) : Scapa Flow: el cor de la marina britànica a les illes Òrcades


L’amenaça submarina (I) : Scapa Flow: el cor de la marina britànica a les illes Òrcades






Comencem una nova sèrie d'entrades posant l'accent en un tema tan important com la guerra al mar. En el context de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el control de les rutes marítimes era una qüestió de vital importància per al Regne Unit a l'hora d'aguantar el bloqueig portat a terme per les forces armades alemanyes des de les seves posicions del nord d'Europa com: França, Països Baixos, Dinamarca i Noruega. Per poder aguantar aquesta pressió, s'havia de garantir una bona infraestructura per a la marina britànica, l'autèntic vector clau del poder britànic durant el conflicte. Per tant, ens proposem posar una nova peça al trencaclosques, parlarem sobre el paper de la marina britànica i parlarem d'una de les seves bases navals més importants, Scapa Flow. Hem volgut plantejar aquesta entrada, sobretot, com un petit recorregut a través dels elements essencials del dispositiu de defensa naval, per entendre la seva lògica.



Foto: Aleix G.B

Com vam veure en entrades anteriors, la marina britànica era clarament superior a la seva homòloga alemanya, la Kriegsmarine, en grandària, en número i en qualitat. Però no per això el perill deixava d'existir, seria un greu error no tenir en compte que la marina alemanya havia desenvolupat una estratègia naval diferent. El criteri escollit pels alemanys tenia com a objectiu principal potenciar la producció de submarins. La jugada era evident, aparèixer i desaparèixer, en manada, en qualsevol punt de l'oceà per enfonsar la marina mercant dels aliats. És per això que els submarins anomenats U-Boats de l'almirall Karl Dönitz eren coneguts com les manades de llops, ja que actuaven d'aquesta manera sobre la seva presa per després desaparèixer en la immensitat de l'oceà. El perill era evident, si la marina mercant no aconseguia desembarcar als ports de Gran Bretanya, difícilment hauria pogut aguantar el setge aeri que vam veure en entrades anteriors. És per això que els combois havien d'anar escortats per la marina britànica. Per tant, la Royal Navy havia de romandre a prop de les zones més perilloses per poder interceptar els submarins. Cal no oblidar els altres potencials de la marina britànica, una de les raons per les quals l'operació Sea Lion (Lleó marí en català) no va arribar a bon port és, clarament, per la presència de la Royal Navy al canal de la mànega. Com que la marina britànica era molt important per les raons explicades, es necessitava una bona infraestructura per poder protegir les posicions geoestratègicament vitals.


Foto: Aleix G.B


Una de les bases navals més importants de la Royal Navy estava situada a les inhòspites illes Òrcades, al punt més nord de tota la Gran Bretanya. Una zona on es barregen les aigües del mar del nord i de l'oceà atlàntic. La posició de les nombroses illes que conformen l'arxipèlag ha format una mena de mar interior anomenat Scapa Flow, un gran port natural on les naus podien buscar refugi i fer escala durant les missions de protecció de combois o intercepció dels seus enemics. No obstant això, el perill d'una internada de submarins alemanys dins el mateix port era sempre una possibilitat real. A tall d'exemple, el comandant Günther Prien ho va aconseguir la nit del dia 13 d'octubre de 1939 a càrrec del submarí U-47. Prien va marxar de Scapa Flow havent enfonsat el vell HMS Royal Oak, el qual es trobava a prop de la petita població de Kirkwall, a l’oest de l’illa més gran de l’arxipèlg i la segona ciutat més poblada. Certament, el cop donat per l'U-47 no suposava una catàstrofe estratègica o tàctica de cap mena, però el cop psicològic creat pels alemanys va fer entendre que el dispositiu de defensa de la base naval encara no era suficientment potent per protegir a la marina britànica. Per contra, els treballs de fortificació fets durant la guerra van convertir Scapa Flow en una autèntica base naval.



Foto: Aleix G.B



Foto: Aleix G.B


Hem d'entendre una base naval com un port on les naus podien fer parades per reposar o recarregar material i tripulació. La base naval situada a Lyness estava protegida per tot un dispositiu de defensa amb diversos elements que veurem a continuació. Per una banda, les entrades naturals al port estaven tancades per una xarxa metàl·lica amb explosius. Aquesta xarxa anava de punta a punta de la costa i posseïa una entrada. Una petita flota de naus tenia la feina d'obrir i tancar les portes al port, que també eren fetes de xarxa metàl·lica. Els accessos també estaven protegits per la presència de bateries costaneres les quals protegien la xarxa esmentada i evitaven l'acció dels vaixells dragamines. Aquestes obres d'enginyeria, fetes de formigó, estaven posicionades tàcticament per no deixar angles morts i és per això que utilitzen el vell concepte del foc creuat. També hi havia observatoris elevats que garantien disposar d'una bona perspectiva del teatre d'operacions. Altres elements encarregats de la protecció de la bateria, element clau en la defensa del port, eren els nius de metralladores, bateries antiaèries i reflectors.



Foto: Aleix G.B



Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B



Per altra banda, es va decidir bloquejar, definitivament, algunes entrades secundàries al port a través del sector est pel perill d'una nova internada de submarins amb blocs de formigó. Avui en dia és el lloc per on passen les carreteres que uneixen l'illa més gran de les illes Òrcades, Mainland, amb les illes de Burray i South Ronaldsay. En el mateix emplaçament encara s'hi poden veure els vaixells que es van enfonsar a prop de la costa amb el mateix objectiu.



Foto: Aleix G.B



Foto: Aleix G.B


Per acabar, el complement ideal del dispositiu era l'aviació, aeròdroms com Twatt tenien un rol vital en missions de bombardeig contra la flota alemanya o de protecció de la base. Hem d'entendre un aeròdrom com una base d'operacions de les unitats d'aviació. És per això que l'element fonamental és la pista de terra d'on s'enlairaven i aterraven avions com els Supermarine Seafire. La base també comptava amb elements com la torre de control, refugis antiaeris, casernes, magatzems o búnquers.



Foto: Aleix G.B


Foto: Aleix G.B


Com a reflexió, pensem que els habitants de les illes Òrcades han sabut fer seu el patrimoni d'una manera subtil i discreta, una prova que no calen grans pressupostos ni titulars sensacionalistes per cuidar el patrimoni, però el que sí que cal és tacte, sentit comú i respecte pel passat de manera sincera. Quan es visita Scapa Flow es té la sensació que el que veu és real i no un producte turístic de proximitat, és aquesta la lliçó que un servidor se'n va endur d'aquestes terres.

Bibliografia Recomanada

BROWN, Malcolm., MEEHAN, Patricia. (2002). Scapa Flow, London: Pan Books.

Altres fonts recomanades

Scapa Flow Historic Wreck Site. Recuperat de http://www.scapaflowwrecks.com/

Orkney Defence Interest Network. Recuperat de http://www.odin.uk.com/cms/


Ness Battery. Recuperat de http://www.nessbattery.co.uk/