Fortaleses
a l’Empordà (I): El castell de Sant Ferran
A Figueres hi ha un dels exemples de fortalesa
moderna més impressionants de tot Europa, ens referim al castell de Sant
Ferran. Aquesta fortificació del segle XVIII hauria d’esdevenir un autèntic
referent cultural i turístic per a Figueres, així com altres fortaleses
semblants ja ho han fet, com, per exemple, a Inverness on es troba Fort George,
el qual, a més, considerem un exemple de gestió.
En aquesta entrada oferirem elements que creiem importants per
interpretar la fortalesa i, finalment, extraurem conclusions sobre com s’hauria
de gestionar la fortalesa de cara al futur.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
Una fortalesa moderna
Sant Ferran s’ha de definir com una fortalesa
moderna de traça italiana. Aquesta tipologia de fortaleses apareix durant
l’època del Renaixement italià a causa de la confluència de diversos factors.
Aquests tenen a veure amb l’aparició de grans i complexos estats com França o
la Monarquia Hispànica que necessitaven protegir els seus extensos territoris i
ho feien amb la construcció de fortaleses dotades de guarnicions, les quals
controlaven les rutes terrestres i marítimes. L’element fonamental en aquesta
mena de fortaleses és, sense cap mena de dubte, el baluard. Aquest element
pentagonal va aparèixer durant l’època del Renaixement i va ser creat per artistes
de la talla de Leonardo da Vinci o Michelangelo Buonarroti o Filippo Brunelleschi amb
l’objectiu de protegir les ciutats italianes, quan eren atacades pels exèrcits
francesos a través dels Alps. Els contingents francesos portaven trens
d’artilleria pesant que atacaven coordinadament les velles fortificacions
medievals, motiu pel qual queden obsoletes i va caldre crear noves formes per
solucionar el problema. Com hem esmentat, el baluard és un element pentagonal
que permetia emplaçar correctament l’artilleria sense angles morts. Els
baluards, elements essencials de la fortalesa moderna, estaven formats per
paraments que anaven farcits per terra. Posseïen quatre costats on hi
havia sectors com les cares, els flancs o les goles. També disposaven de
troneres o canoneres, emplaçament per l’artilleria pesant.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
Sant Ferran i la frontera de L’Empordà
Sant Ferran és una brillant obra d’enginyeria en
forma de fortalesa moderna. Aquesta fortificació es va manar construir per
complir un objectiu estratègic, el control sobre el pas del Pertús, una de les
vies de comunicació principals per entrar a la península Ibèrica a través de
les muntanyes del Pirineu Oriental. Cal esmentar que l’Empordà s’havia
convertit en zona de frontera d'ençà que l’any 1659 es firmés el tractat dels
Pirineus, moment en què Lluis XIV posseïa els comptats del Rosselló,
Cerdanya Vallespir i Conflent. A finals del segle XVII, el Regne de França va
començar a construir fortaleses modernes per controlar la zona com, per
exemple: Bellaguarda, Montlluís, Vilafranca del
Conflent, Amélie Les Bains, etc. A més, les tropes franceses
solien passar l’hivern sobre terreny empordanès, amb tots els problemes que
podia comportar de cara a la gent de l’Empordà, gent que obligatòriament havia
après a conviure amb la presència d’exèrcits constantment. Grosso modo, aquesta
és la situació i la dinàmica a l’Empordà fins a mitjans del segle XVIII. Podem
detectar un gran canvi a la seqüència l’any 1753, moment en què s’ordena la
construcció d’una gran fortalesa a l’Empordà, la reial plaça de guerra de Sant
Ferran. Són els anys en què regnava Ferran VI, l’anomenat rei pacífic,
la seva política exterior, portada, sobretot, pel
ministre Don Zenón de Somodevilla, El marquès de
l'Ensenada, es basava en dos pilars fonamentals la pau i la dissuasió, la
voluntat de quedar al marge de tots els conflictes entre els vells enemics de
sempre, el regne de França i el Regne Unit. És en aquest moment que va
intervenir un veterà com Juan Martín Cermeño, comandant general
del reial cos d’enginyers amb la proposta de construir una gran fortalesa a les
proximitats de la vila de Figueres. Cal recordar que Cermeño portava
una vida sencera de setge en setge i sabia perfectament el que s’arriba a patir
en una guerra, la prova evident és que ell va caure ferit en més d’una ocasió i
fins i tot va pedre un fill. L’enginyer es sentia còmode amb la nova
política de la pau i va entendre molt bé que necessitava el rei i els ministres
en aquell moment. La idea de l’enginyer era que Figueres es convertís en un guardià
del pas del Pertús i que la plaça forta existent de Roses ajudés a protegir
les comunicacions marítimes cap al sud. A més, Sant Ferran era un símbol de la
política del rei. Aquest darrer fet és evident en constatar que la majoria dels
elements de la fortalesa porten el nom d’alguna personalitat de l’època: la
reina, els ministres i els enginyers defensarien simbòlicament la fortalesa que
porta el nom del rei. Fortalesa que representa un gran pentàgon, figura que
significa la proporció ideal. No obstant això, el gruix de les muralles i el
fet d’ocupar 32 hectàrees eren motius suficients per captar el missatge polític
que es volia donar a l’exterior.
 |
| M.M.S.F Foto: Aleix G.B |
La
construcció d’una fortalesa
Sant Ferran es va construir a les proximitats de la
vila de Figueres on hi havia la muntanya dels caputxins. En aquest
emplaçament tan sols hi havia un petit convent de monjos caputxins, els quals
van ser indemnitzats i van anar a viure al carrer Rec Arnau de Figueres. Una
companyia privada va portar a terme la construcció de la fortalesa en nom de la
monarquia i es va haver de servir de la bona feina de simples peons i
especialistes en cada camp, molts d’ells eren de la zona. La construcció de la
fortalesa va donar feina a molta gent de l’Empordà que es va quedar a viure a
Figueres. Aquest fenomen no és únic a la comarca, la producció de la foneria de
Sant Sebastià a Sant Llorenç de la Muga (1771-1794) també estava donant feina a
la població local. Concretament, a la construcció de la fortalesa s’hi van
arribar a aplegar 4000 treballadors en alguns trams de la construcció. Els
enginyers havien de supervisar la construcció per conèixer la qualitat dels
materials emprats i de l’execució del projecte.
Dimensions,
capacitats i elements d’una fortalesa moderna
La fortalesa ocupa 32 hectàrees de superfície i
podia allotjar una guarnició de 4000 persones i 450 cavalls, uns 3 esquadrons
de cavalleria. Aquesta guarnició podia suportar un any de setge gràcies als 9
milions de litres d’aigua de les cisternes.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
Cos
principal:
La fortalesa disposa d’un cos principal de 5
baluards connectats per les cortines o muralla. Les muralles posseeixen un
llenç o pany de 20 a 50 metres de gruix de terra, fet que permetia absorbir els
impactes còmodament. Aquestes muralles estan rematades per un parapet de maó i
terra que protegia als servidors de les peces d’artilleria. En el cas de Sant
Ferran, és a les cortines on hi ha les casamates, les habitacions per la tropa.
Dormien per grups de 30 sota una volta a prova de bomba, recoberta de cal per
millorar la higiene i pel mateix motiu es donava a cada soldat un llit
individual. A més, Sant Ferran compta amb el millor baluard de tot Catalunya, Santa Bàrbara.
Ja hem comentat que el baluard és una plataforma pentagonal que permet emplaçar
l’artilleria correctament. A dins dels baluards emplaçats a la part inferior
s’hi troben 2 polvorins. A les cortines d’aquesta part inferior també hi ha les
cavallerisses, amb grans finestres per retirar les males olors. A la part
central s’hi troben diversos pavellons que formen una ciutat guarnició. El
carrer reial és la via de comunicació principal, la qual fa el recorregut que
va des de la porta principal fins a la plaça d’armes, cor de la fortalesa. Al
voltant de la plaça hi ha els edificis més importants en forma de pavellons,
com per exemple l’estat major, però també hi ha la inacabada
capella neoclàssica. Tots els edificis tenen un regust de l’època de d’il·lustració,
pavellons amb grans finestres per on entrava la llum, cura per la higiene i
organització molt racional de l’espai.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
A escala subterrània de la plaça hi ha 4 cisternes
completament independents, amb una capacitat total de 9 milions de litres
d’aigua, que permetien aguantar un any de setge sense ajuda exterior. Són
cisternes excavades sobre roca, parets de morter de cal i pols ceràmica que,
finalment, estan compartimentades per les 6 voltes de maó. Dins, l’aigua es
manté neta, ja que no es troba exposada a la llum solar i no té filtracions,
com una mena de nevera. Quan l’aigua assolia el nivell màxim, ºsortia pel
sistema de sobreeixidor. L’aigua arribava per un aqüeducte de 6 quilòmetres que
arribava fins a la principal entrada d’aigua, els aqüífers de Llers.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
Fossat,
obres exteriors i glacis
El cos principal es troba envoltat per un fossat de
3,125 metres. El fossat és, simplement, l’espai necessari per al foc de
l’artilleria. Cal recordar que des dels flancs dels baluards es responia amb
metralla, descarrega que consistia en projectils de ferro esfèrics dins d’una
llauna i per les cares es cobria el perímetre exterior. A més, el fossat no va
tenir mai aigua per una raó d’higiene i salubritat, ja que sense renovació i
exposada a la llum solar l’aigua es fa malbé. De fet, el pendent del fossat, així
com tot el sistema de canalitzacions ens revela la preocupació de l’enginyer
per la higiene de la guarnició. Per contra, al fossat s’hi poden veure les
obres exteriors o avançades, posicions que formaven part del concepte de
defensa en profunditat, que ajudaven a impedir l’accés al cos principal i també
li donaven protecció. A Sant Ferran hi ha 7 revellins, 3 hornabecs i
2 contraguàrdies. A l’oest, la fortalesa es troba construïda sobre terra tova,
fet que atorgava a l’enemic la possibilitat d’efectuar un atac subterrani. Per
protegir aquesta zona hi ha 5 contramines, el sistema de defensa subterrània.
Aquestes galeries subterrànies estan reforçades amb morter de cal i rematades
per una volta a prova de bomba que a la vegada està recoberta de terra. Les
contramines ocupen 100 metres de longitud i compten amb 3 galeries en
paral·lel, anomenades ramals, a cada vèrtex hi havia la posició per un miner,
que havia de fer guàrdia per poder captar la posició l’enemic. Quan això era
possible es procedia a cavar una mina que, òbviament, era més inestable, però
que complia l’objectiu d'acostar-se a l’enemic on es deixava una càrrega de
barrils de pólvora negra. Després de realitzar tot el treball de tapiat i
preparar la metxa, aquesta es prenia i s’arrancava a córrer. Finalment, a sobre
de les contramines podem veure el glacis, la gran massa de terra que complia
una doble funció, dificultava la visió de la fortalesa i la protegia. En
tractar-se d’una gran massa de terra, era senzill que els impactes fossin absorbits.
És, a més, en aquesta zona on hi ha el camí cobert, l’estacada, la posició
defensiva més avançada de la fortalesa.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
Un dilema tàctic
És evident que la presència de Sant Ferran al
taulell empenyia a qualsevol enemic a prendre una decisió. Tan bon punt aquest
exèrcit creuava el pas del Pertús, havia de decidir si valia la pena obrir un
setge formal contra la fortalesa o per contra sortia més bé continuar cap al
sud, cap a Girona o Hostalric. En les dues opcions es corria un risc, la
diferència radicava en decidir què és el que sortia més a compte. Començar un
setge suposava haver de destinar una gran quantitat de soldats, armament i
logística per conquerir tan sols una fortalesa. Sabem que per prendre Sant
Ferran calien entre 20000 i 25000 soldats, en una època en què els exèrcits
eren més petits, ja que eren exèrcits professionals i calia pagar i
aprovisionar la tropa constantment. A tall d’exemple, l’any 1746 el duc de
Cumberland, comandant en cap de l’exèrcit britànic, va vèncer els rebels
jacobites a la batalla de Culloden, a Escòcia, amb tan sols 8000 soldats
regulars. Per tant, un setge lent i costós sobre Sant Ferran ocasionaria un
gran desgast, físic, moral i logístic. Cal recordar que els setges d’època
moderna eren lents, els enemics procedien a cavar trinxeres, fet que els
permetia emplaçar l’artilleria prop de la fortalesa per poder batre
efectivament les muralles. Els canons en aquella època eren molt poc fiables i
per tant feia falta acostar-se molt per dirigir un impacte en un mateix
objectiu de manera reiterada. La darrera opció seria obviar la fortalesa i
portar el gruix de l’exèrcit cap a Girona o Hostalric. El problema és que si es
decideix obviar les fortaleses de l’Empordà es corre el risc a què la
logística sigui interceptada. Això vol dir que a l’exèrcit que havia arribat a
Girona no li arribarien reforços, ni menjar, ni material. Aquest era el paper
fonamental dels esquadrons de cavalleria de la fortalesa.
Historial
bèl·lic
D’entrada, començarem dient que, sovint, Sant Ferran
s’ha volgut considerar com a obra inútil per l’hipotètic cas en què la
fortalesa no s’hauria fet servir mai, també cal dir que aquesta mena de
qualificacions són bastant simplistes i sovint no van a buscar el fons de la
qüestió, passant totalment per alt els factors habituals que intervenen en el
camp de la història militar. Aquests són, certament, anàlisis completament
inútils i afegiríem que absurds, ja que, d’entrada, una fortificació es basteix
amb l’objectiu de solucionar un problema bèl·lic, com menys vegades es rebessin
atacs a la frontera significaria que aquest objectiu estratègic havia estat
assolit. No obstant això, nosaltres parlarem de dos moments en què Sant Ferran
rep atacs i analitzarem mínimament les circumstàncies del moment.
La primera acció que va rebre Sant Ferran va ser en
el context de la Guerra de la Convenció (1793-1795), en el context de les
guerres contra la nova república francesa. L’exèrcit espanyol comandat pel
veterà Ricardos havia aprofitat el caos de la revolució per obrir-se
pas a través de la frontera de l’Empordà i arribar fins als afores de Perpinyà,
al Rosselló. Havien aprofitat la purga d’oficials francesos, a causa del seu
origen noble. Per contra, la situació canvia el següent any, en què els
francesos es reorganitzen i van poder batre els espanyols en diverses batalles
i setges on es van perdre les places de Colliure i Bellaguarda. A
més, Ricardos ja no hi era perquè havia mort per causes naturals, el
va rellevar el governador de Sant Ferran, el comte de la Unión. Els dos
contingents es van enfrontar a l’Empordà, convertit novament en camp de
batalla, ja que cap dels dos exèrcits estava disposat, inicialment, a deixar
perdre les avantatges de la foneria de Sant Sebastià on es produïen projectils
a base del procediment del ferro colat. Aquest és el motiu pel qual es va
produir l’anomenada Batalla del Roure o de Figueres. Cal advertir que ens
trobem davant de dos exèrcits molt diferents.
 |
| M.M.S.F Foto: Aleix G.B |
Per una banda, l’exèrcit de la
república que havia mobilitzat la nació en armes, cada ciutadà podia ser un
soldat en potència, això vol dir que era molt nombrós i que en el millor dels
casos lluitava per uns ideals, en el pitjor per un ascens que podia arribar en
qualsevol moment. Per altra banda, l’exèrcit típic del segle XVIII, on dins
l’exèrcit hi havia grans diferències entre soldats i oficials. Els soldats de
l’exèrcit regular eren treballadors a canvi d’una soldada i els oficials eren
nobles, fet que els donava privilegis, títols i una gran suma de diners. No
obstant això, el gruix de l’exèrcit, compost per simples soldats, sabien que
mai podrien arribar a ocupar càrrecs importants i, per tant, entenem que la
seva moral era més baixa que la dels seus adversaris republicans francesos. Els
espanyols havien establert un perímetre defensiu des de Roses, passant per Pont
de Molins fins Sant Llorenç de la Muga, on havien construït diversos fortins i
bateries. Els espanyols van ser vençuts en aquesta dura batalla on morirà gran
part de la guarnició de Sant Ferran, tropes veteranes i d’elit, capitanejades
pel Comte de la Unión. Es van retirar cap a Sant Ferran unes tropes
vençudes i sense moral, amb molts ferits i sense líder potent. Els soldats que
havien sobreviscut a la batalla de Figueres van contagiar de por la petita
guarnició de Sant Ferran. Per contra, Dominique Catherine de Pérignon,
comandant en cap de l’exèrcit de la república francesa, va decidir portar el
seu exèrcit fins a davant de Sant Ferran, en comptes d’anar a Roses com sembla
que estava previst. Tenint en compte la situació, Pérignon va decidir
pressionar Sant Ferran i forçar la rendició de la plaça que va tenir lloc
després d’un petit bombardeig i un intercanvi de cartes amb l’estat major de
Sant Ferran. La rendició va ser molt polèmica, ja que a pesar de no estar en
les millors condicions, la qualitat d’una fortalesa com Sant Ferran convidava a
no rendir-se sota cap concepte.
Sant Ferran va tornar a entrar en acció en el
context de les guerres napoleòniques, concretament durant l’anomenada campanya
peninsular que va succeir entre els anys 1808 i 1814. Un contingent napoleònic
va entrar per l’Empordà l’any 1808, comandat per
Guillaume Philibert Duhesme amb l’excusa de fer camí cap a
Portugal. De fet, les clàusules firmades en el tractat de Fontainebleau (1807)
així ho permetien. Anteriorment, parlàvem de la importància de les rutes de
comunicació logístiques per mobilitzar un exèrcit i tot el seu tren logístic.
Això es pot corroborar al veure com avançava la tropa napoleònica,
fent parada al Fort de Bellaguarda, per després fer-la a Sant Ferran i llavors
dirigir-se cap a Girona, Hostalric, Barcelona... Tant és així que l’exèrcit
napoleònic va ocupar la majoria de places fortes que es trobava al seu pas. No
obstant això, els abusos de les tropes napoleòniques, juntament amb la
coronació de Josep I com a nou rei de la monarquia espanyola van fer pujar els
nivells de descontentament de la població local i van ser els detonants de
l’alçament de guerrilles per tota la península, que lluitaven contra l’exèrcit
napoleònic. Aquests combatents es formaven per mitjà de les juntes locals, on
hi havia combatents que no tenien coneixements sobre el món bèl·lic. No obstant
això, gràcies a la mateixa experiència, es van anar formant, fins a arribar a
adoptar maneres de combatre més pròpies d’exèrcits regulars i atrevir-se a
donar cops de major envergadura. És en aquest context que hem de situar la
sorpresa de Figueres de l’any 1811, quan l’exèrcit de Mossèn Rovira s’atreveix
a donar el cop contra la fortalesa de Sant Ferran. Rovira era un doctor en
Teologia de Banyoles, a causa de les diferències culturals de la població
local, on molt i tenia a veure el pes de la religió, Rovira decideix agafar les
armes i combatre l’exèrcit napoleònic. Rovira tenia una visió molt clara de què
pretenia amb la sorpresa de Figueres. Coneixedor de la importància logística de
l’Empordà, el pla era capturar la fortalesa amb l’objectiu de tallar els
combois logístics i que els napoleònics es quedessin aïllats en un país hostil.
Si s’aconseguia prendre la fortalesa, aquesta podia rebre reforços i juntament
amb el suport de la marina britànica, la Royal Navy, l’objectiu era
acabar de trencar les dues rutes, la terrestre i la marítima. Tant és així que
el doctor en Teologia es va posar a dissenyar el pla d’atac a Sant Ferran.
Aquest pla comptava amb un moviment de distracció de les tropes napoleòniques
per deixar la fortalesa amb una mínima guarnició. Rovira, a més, disposava
d’informació de la fortalesa gràcies als treballadors que hi eren dintre, a sou
dels napoleònics.
Gràcies aquesta xarxa d’informació, Rovira sabia els punts forts i febles de la guarnició de Sant Ferran. L’atac es va portar a terme durant la setmana santa de 1811, concretament el dia 11 d’abril, Divendres Sant. A més, era un dia que bufava el vent i per tant la guarnició napoleònica estava refugiada a les garites o casamates. Rovira decideix entrar en acció per la part de la contraguàrdia de Sant Joan, per on es dirigirien a la poterna que hi havia sota la porta principal.
 |
| Expo G.D.F Foto: Aleix G.B |
Gràcies aquesta xarxa d’informació, Rovira sabia els punts forts i febles de la guarnició de Sant Ferran. L’atac es va portar a terme durant la setmana santa de 1811, concretament el dia 11 d’abril, Divendres Sant. A més, era un dia que bufava el vent i per tant la guarnició napoleònica estava refugiada a les garites o casamates. Rovira decideix entrar en acció per la part de la contraguàrdia de Sant Joan, per on es dirigirien a la poterna que hi havia sota la porta principal.
Després de prendre el control de la fortalesa, aquesta
va rebre reforços i logística, ja que la resposta napoleònica no va tardar. El
2 de maig el comandant napoleònic Jaques Macdonald obre un setge
formal contra la fortalesa amb 15000 efectius regulars. Macdonald va
optar per un bloqueig a base de trinxeres, per aïllar els defensors i
buscar la seva extenuació física i moral. Si bé la fortalesa va rebre el suport
exterior per part del Marqués de Campoverde, aquest va ser insuficient per
trencar el setge i Figueres es va haver de rendir al cap de 4 mesos.
Conclusions
Sovint, s’han entaulat debats sobre quina hauria de
ser la funció de Sant Ferran avui en dia. Des del nostre punt de vista és
evident, la fortalesa s’hauria d’entendre, definitivament, com un gran referent
europeu dins l’òrbita de la cultura del patrimoni, un lloc on realitzar
jornades de recreació aprofitant l’èxit de grups com els Miquelets de Girona,
també oferir congressos i visites centrades en el patrimoni per sobre de
qualsevol altre aspecte. A més, creiem que la gestió hauria de ser portada per
professionals del patrimoni que constantment oferissin activitats
d’interpretació, com ara visites, visites teatralitzades i explicacions per
escoles, mai perdent el nord de la qualitat. Aquest cos de professionals hauria
d’anar acompanyat per voluntaris de la ciutat, amb la idea crear vincles entre
la vila i la fortalesa, els mateixos que havien existit durant el segle XVIII,
moment en què la fortalesa era construïda. Des del nostre punt de vista aquesta
seria la manera de treballar plegats pel patrimoni de la comarca.
Bibliografia
recomanada
Alfaro,
Guixot, Joan Manuel. Dues hores... al castell de Sant Ferran de Figueres,
Figueres: Les Fortaleses Catalanes, 2011.
De la Fuente, Pablo., Bohigas y Maynegre, Jordi. (2011). La Rovirada 1811 (1a ed.). Madrid: Ministerio de Defensa
De la Fuente, Pablo., Bohigas y Maynegre, Jordi. (2011). La Rovirada 1811 (1a ed.). Madrid: Ministerio de Defensa
De
la Fuente, Pablo. Les fortificacions reials del golf de Roses en l'època
moderna, Roses: Ajuntament de Roses, 1998.
Article recomanat
Moreno, Cullel, Vicente. La Guerra Gran
(1793-1795). Recuperat de http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/11/27/la-guerra-gran-1793-1795/
