dilluns, 23 de maig del 2016

L’amenaça submarina (I) : Scapa Flow: el cor de la marina britànica a les illes Òrcades


L’amenaça submarina (I) : Scapa Flow: el cor de la marina britànica a les illes Òrcades






Comencem una nova sèrie d'entrades posant l'accent en un tema tan important com la guerra al mar. En el context de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el control de les rutes marítimes era una qüestió de vital importància per al Regne Unit a l'hora d'aguantar el bloqueig portat a terme per les forces armades alemanyes des de les seves posicions del nord d'Europa com: França, Països Baixos, Dinamarca i Noruega. Per poder aguantar aquesta pressió, s'havia de garantir una bona infraestructura per a la marina britànica, l'autèntic vector clau del poder britànic durant el conflicte. Per tant, ens proposem posar una nova peça al trencaclosques, parlarem sobre el paper de la marina britànica i parlarem d'una de les seves bases navals més importants, Scapa Flow. Hem volgut plantejar aquesta entrada, sobretot, com un petit recorregut a través dels elements essencials del dispositiu de defensa naval, per entendre la seva lògica.



Foto: Aleix G.B

Com vam veure en entrades anteriors, la marina britànica era clarament superior a la seva homòloga alemanya, la Kriegsmarine, en grandària, en número i en qualitat. Però no per això el perill deixava d'existir, seria un greu error no tenir en compte que la marina alemanya havia desenvolupat una estratègia naval diferent. El criteri escollit pels alemanys tenia com a objectiu principal potenciar la producció de submarins. La jugada era evident, aparèixer i desaparèixer, en manada, en qualsevol punt de l'oceà per enfonsar la marina mercant dels aliats. És per això que els submarins anomenats U-Boats de l'almirall Karl Dönitz eren coneguts com les manades de llops, ja que actuaven d'aquesta manera sobre la seva presa per després desaparèixer en la immensitat de l'oceà. El perill era evident, si la marina mercant no aconseguia desembarcar als ports de Gran Bretanya, difícilment hauria pogut aguantar el setge aeri que vam veure en entrades anteriors. És per això que els combois havien d'anar escortats per la marina britànica. Per tant, la Royal Navy havia de romandre a prop de les zones més perilloses per poder interceptar els submarins. Cal no oblidar els altres potencials de la marina britànica, una de les raons per les quals l'operació Sea Lion (Lleó marí en català) no va arribar a bon port és, clarament, per la presència de la Royal Navy al canal de la mànega. Com que la marina britànica era molt important per les raons explicades, es necessitava una bona infraestructura per poder protegir les posicions geoestratègicament vitals.


Foto: Aleix G.B


Una de les bases navals més importants de la Royal Navy estava situada a les inhòspites illes Òrcades, al punt més nord de tota la Gran Bretanya. Una zona on es barregen les aigües del mar del nord i de l'oceà atlàntic. La posició de les nombroses illes que conformen l'arxipèlag ha format una mena de mar interior anomenat Scapa Flow, un gran port natural on les naus podien buscar refugi i fer escala durant les missions de protecció de combois o intercepció dels seus enemics. No obstant això, el perill d'una internada de submarins alemanys dins el mateix port era sempre una possibilitat real. A tall d'exemple, el comandant Günther Prien ho va aconseguir la nit del dia 13 d'octubre de 1939 a càrrec del submarí U-47. Prien va marxar de Scapa Flow havent enfonsat el vell HMS Royal Oak, el qual es trobava a prop de la petita població de Kirkwall, a l’oest de l’illa més gran de l’arxipèlg i la segona ciutat més poblada. Certament, el cop donat per l'U-47 no suposava una catàstrofe estratègica o tàctica de cap mena, però el cop psicològic creat pels alemanys va fer entendre que el dispositiu de defensa de la base naval encara no era suficientment potent per protegir a la marina britànica. Per contra, els treballs de fortificació fets durant la guerra van convertir Scapa Flow en una autèntica base naval.



Foto: Aleix G.B



Foto: Aleix G.B


Hem d'entendre una base naval com un port on les naus podien fer parades per reposar o recarregar material i tripulació. La base naval situada a Lyness estava protegida per tot un dispositiu de defensa amb diversos elements que veurem a continuació. Per una banda, les entrades naturals al port estaven tancades per una xarxa metàl·lica amb explosius. Aquesta xarxa anava de punta a punta de la costa i posseïa una entrada. Una petita flota de naus tenia la feina d'obrir i tancar les portes al port, que també eren fetes de xarxa metàl·lica. Els accessos també estaven protegits per la presència de bateries costaneres les quals protegien la xarxa esmentada i evitaven l'acció dels vaixells dragamines. Aquestes obres d'enginyeria, fetes de formigó, estaven posicionades tàcticament per no deixar angles morts i és per això que utilitzen el vell concepte del foc creuat. També hi havia observatoris elevats que garantien disposar d'una bona perspectiva del teatre d'operacions. Altres elements encarregats de la protecció de la bateria, element clau en la defensa del port, eren els nius de metralladores, bateries antiaèries i reflectors.



Foto: Aleix G.B



Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B



Per altra banda, es va decidir bloquejar, definitivament, algunes entrades secundàries al port a través del sector est pel perill d'una nova internada de submarins amb blocs de formigó. Avui en dia és el lloc per on passen les carreteres que uneixen l'illa més gran de les illes Òrcades, Mainland, amb les illes de Burray i South Ronaldsay. En el mateix emplaçament encara s'hi poden veure els vaixells que es van enfonsar a prop de la costa amb el mateix objectiu.



Foto: Aleix G.B



Foto: Aleix G.B


Per acabar, el complement ideal del dispositiu era l'aviació, aeròdroms com Twatt tenien un rol vital en missions de bombardeig contra la flota alemanya o de protecció de la base. Hem d'entendre un aeròdrom com una base d'operacions de les unitats d'aviació. És per això que l'element fonamental és la pista de terra d'on s'enlairaven i aterraven avions com els Supermarine Seafire. La base també comptava amb elements com la torre de control, refugis antiaeris, casernes, magatzems o búnquers.



Foto: Aleix G.B


Foto: Aleix G.B


Com a reflexió, pensem que els habitants de les illes Òrcades han sabut fer seu el patrimoni d'una manera subtil i discreta, una prova que no calen grans pressupostos ni titulars sensacionalistes per cuidar el patrimoni, però el que sí que cal és tacte, sentit comú i respecte pel passat de manera sincera. Quan es visita Scapa Flow es té la sensació que el que veu és real i no un producte turístic de proximitat, és aquesta la lliçó que un servidor se'n va endur d'aquestes terres.

Bibliografia Recomanada

BROWN, Malcolm., MEEHAN, Patricia. (2002). Scapa Flow, London: Pan Books.

Altres fonts recomanades

Scapa Flow Historic Wreck Site. Recuperat de http://www.scapaflowwrecks.com/

Orkney Defence Interest Network. Recuperat de http://www.odin.uk.com/cms/


Ness Battery. Recuperat de http://www.nessbattery.co.uk/

dijous, 28 d’abril del 2016

Enmig de la tempesta (II) Air Raid Wardens en acció!

Enmig de la tempesta (II) Air Raid Wardens en acció!



A l'entrada anterior vam veure com les ciutats portuàries amb un potent teixit industrial com Bristol estaven en perill de ser atacades per l'aviació alemanya a partir de l'any 1940 i fins al final de la Segona Guerra Mundial. En aquesta segona entrada de la sèrie Enmig de la Tempesta parlarem sobre com les autoritats britàniques van organitzar i coordinar la defensa antiaèria, als nuclis urbans, de la manera més eficient possible.



RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B


Certament, la manera en què el Regne Unit va desenvolupar la defensa antiaèria no va néixer del no-res, hi havia un clar precedent immediat. Per exemple, en el context de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la ciutat de Barcelona s'havia convertit en tot un referent en la matèria. El Regne Unit també va haver d’organitzar la protecció dels nuclis urbans perquè la guerra aèria podia arribar molt més enllà dels penya-segats blancs del sud d'Anglaterra. De fet, a partir de l'any 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, el govern britànic ja havia habilitat l’ Air Raid Wardens Service que havia de notificar qualsevol fet sospitós i, donat el cas, ajudar a apagar petits focs i salvar els possibles ferits. La tendència continuava a l'alça, l'any 1939 ja es començaven a repartir els famosos refugis familiars Anderson, que vam veure a l'anterior entrada.



RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B


Els bombardeigs es van convertir en una realitat a partir del mes de setembre de 1940. Quan les bombes portades pels Heinkel He 111, Junkers Ju 87 Stuka o els Dornier Do 19 començaven a caure sobre sòl urbà i les ciutats havien de romandre en la foscor, per dificultar la visibilitat als avions. Les unitats d'observació havien d'avisar als nuclis urbans de l'arribada dels avions enemics i activar el dispositiu de defensa. En aquest moment entraven en acció les unitats de defensa antiaèria i els pilots de la Royal Aire Force (RAF) corrien cap els seus preuats Spitfire i Hurricane per protegir a la població. Els camps d'aviació també eren objectiu per part de l'aviació alemanya. També s'havia de garantir que, en sentir les sirenes, la població pogués arribar als refugis públics i que la situació no es descontrolés. De refugis antiaeris n'hi va haver de tipologies molt diverses, però sovint es reaprofitaven estructures ja existents. A tall d'exemple, un sector del castell de Cardiff es va remodelar per servir com a refugi. Es va reforçar amb formigó i terra a l'exterior. A més, el refugi comptava amb dormitoris, cantina i altres serveis. Aprofitem per explicar que el refugi és visitable i posseeix elements d'ambientació històrica que ajuden a fer que el visitant aprengui i passi una bona estona. A Nottingham, la ciutat de les coves, es van aprofitar unes antigues cavitats subterrànies sobre roca sorrenca que durant segles havien servit com a magatzems, tallers i habitatges. El refugi també és visitable, avui en dia l’entrada es troba dins d’ un centre comercial, una prova que les necessitats del present i la cura pel patrimoni són compatibles si hi ha voluntat i serietat.


Cardiff Castle. Foto: Aleix G.B



Cardiff Castle. Foto: Aleix G.B




Cardiff Castle. Foto: Aleix G.B


Els Air Raid Wardens disposaven d'un manual on se'ls explicava com havien de fer la seva feina, es deia Air Raid Precautions, The Duties of Air Raid Wardens. En primer lloc, el manual explica perquè és necessari disposar de vigilants. A continuació exposa tot l'organigrama del cos, d'aquesta manera el vigilant sabia quin lloc ocupava, a quin grup pertanyia i qui eren els seus superiors. Després, el document informa del material que es necessitava per fer la feina. El casc i les insígnies corresponents les subministrava el mateix cos. En funció de la necessitat també es considerava la possibilitat d'entregar màscares antigàs, llanternes i campanes. Més endavant es parla de la formació, s'havia de saber utilitzar el material, tenir coneixements de primers auxilis i conèixer al detall tots els sectors de la població en qüestió, especialment era essencial saber on eren els telèfons públics i els serveis mèdics. A ser possible, també era important saber quanta gent vivia en tots els edificis del seu sector i on eren els punts més perillosos com, per exemple, les gasolineres.



Liverpool. Foto: Aleix G.B




Liverpool. Foto: Aleix G.B


Imperial War Museum London. Foto: Aleix G.B



En cas de bombardeig, s'esperava que els vigilants fossin una mena de líders per la resta de la població i que es comportessin com a tal. Com hem vist anteriorment, els vigilants havien de guiar la gent cap als refugis més propers, però també havien de garantir que tots els vehicles no oficials fossin abandonats per no congestionar els carrers. No obstant això, la feina no acabava aquí, ja que les bombes incendiàries provocaven autèntics inferns i és el moment en què les brigades de bombers professionals, en col·laboració amb grups de voluntaris (Auxiliary Fire Service), havien d'entrar en acció. Quan la població local començava a sortir dels refugis quedava un escenari apocalíptic amb molts ferits i morts entre les ruïnes.



City of Caves, Nottingham. Foto: Aleix G.B


City of Caves, Nottingham. Foto: Aleix G.B


Si això passava, s'havia d'emplenar un informe sobre l'estat en què quedaven els edificis i el nombre de baixes, se'ls demanava que fossin concisos explicant els fets. Llavors, si es tenien coneixements de primer auxilis, s'havia d'ajudar als ferits, especialment si les unitats mèdiques encara no havien arribat a la zona. El manual també deia que si una bomba no havia explotat, ràpidament s'havia d'informar i la gent havia de ser desallotjada de la zona. A més, el manual també para atenció a la necessitat de vigilar els edificis d'alta importància estratègica, com, per exemple, les fàbriques amb més de 100 empleats, on hi havia vigilants de manera permanent.



M Shed Museum, Bristol. Foto: Aleix G.B

Com a conclusió, veiem que la protecció de les ciutats és una faceta més de la guerra i els problemes ocasionats pels bombardeigs. També exigien organització a tot el personal que pretenia ser útil en la protecció d'una ciutat. Nosaltres entenem els refugis antiaeris i les altres restes de la guerra com a restes arqueològiques que cal interpretar adequadament. Des d'aquest punt de vista, pensem que els refugis de Cardiff o Nottingham constitueixen uns bons miralls per la capital de l'Alt Empordà, Figueres, la qual posseeix un patrimoni històric molt important. Però per entendre la seqüència dels fets de manera completa és fonamental no deixar de banda les bateries costaneres, bateries antiaèries, búnquers, radars, fàbriques, aeròdroms, transports, entre d’altres. No fer l'esforç d'entendre tots els factors i variables representa, sense cap mena de dubte, no entendre res.



RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B


Bibliografia recomanada

GESALÍ, David., ÍÑIGUEZ, David. (2012). La Guerra aèria a Catalunya (1936/1939), Barcelona: Rafael Dalmau editor.

GARCÍA ALGILAGA, David. (2015). Ales Negres i Xampinyons: Bombardeigs i Refugis Figueres 1936-1939. Viladamat: Gorbs.

BrownhillsBob. (2014). Air Raid Precautions, Handbook No. 8: The Duties of Air Raid Wardens https://brownhillsbob.files.wordpress.com/2015/07/air-raid-handbook.pdf

Altres fonts recomanades

An Air Raid Warden in Coventry. Recuperat de http://timewitnesses.org/english/~maryr1.html

World war 2 Fire Services Living. Recuperat de http://www.wwiifire.co.uk/history.htm


dilluns, 18 de gener del 2016

El rastre dels homes del nord (IV) Els corbs d’Odin

El rastre dels homes del nord (IV) Els corbs d’Odin





És possible que el títol d’aquesta nova entrada sobre els homes del nord sorprengui el lector, que fàcilment es pot preguntar què tenen a veure els corbs amb els víkings. Aquesta és una de les preguntes que intentarem contestar durant els paràgrafs següents, mentre aprofitem l’ocasió per establir una visió de conjunt, que ens permeti tenir una idea clara de fins a on va arribar la influència nòrdica a les actuals illes britàniques, amb tots els seus ets i uts. Però, des del nostre punt de vista, en un darrer factor rau el quid de la qüestió, la clau per entendre el motor del fenomen víking. Tant és així que el transcurs d’una sola generació era suficient per tenir indicis de noves bandes de, fonamentalment, joves guerrers, disposats a arriscar la pell i llançar-se a la mar una vegada més.


J.V.C Foto: Aleix G.B

El Corvus corax és un dels membres més grans de la família dels Corvidae, molt fàcil de trobar a les illes britàniques. Tampoc és difícil identificar-lo, es caracteritza pel color negre de les seves plomes així com per un bec fornit. És, a més, una au capaç d’adaptar-se i sobreviure en diversos espais com: zones muntanyoses, penya-segats o en l’àmbit urbà. Sembla que les seves habilitats i recursos no deixen de sorprendre els investigadors, especialment destacable la capacitat que posseïx per enganyar les seves preses, per treballar en equip, jugar o imitar sons emesos per humans. Però allò que converteix els corbs en un dels animals més interessants del regne animal és la seva capacitat per retenir informació important i resoldre problemes complexos.





Foto: Aleix G.B

De fet, els homes del nord també van veure alguna cosa  excepcional en ells, pensaven que eren dos corbs, Hugin i Munin, qui diàriament acudien a les espatlles d’Odin. Xiuxiuejant, la parella de corbs feia que li arribessin noticies i coneixement, part dels coneixements secrets que el deu Odin posseïa i que difícilment eren revelats a qualsevol. Precisament, és Odin el tercer element necessari per tancar el cercle. Aquesta divinitat del món escandinau armava de coratge i coneixement els tripulants de les naus víkings de finals del segle VIII i IX. Els víkings creien que Odin, descrit com un amant de la batalla, els ajudava a vèncer, proporcionant-los tàctiques i moviments. A més, Odin també oferia consol espiritual, ja que si un víking moria en combat, després d’una lluita èpica i honrosa, el seu nom ressonaria durant segles en poemes, sagues i llegendes. A més d’anar al Valhalla, una mena de paradís on viuria “com un senyor” fins a l’arribada del Ragnarok, moment en què combatria a la batalla de la fi del món, braç a braç amb el mateix Odin.



Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B


N.M.I Foto: Aleix G.B

Creiem que aquests elements culturals són essencials per parlar el mateix llenguatge que els tripulants de les naus de les quals parlàvem, els autèntics corbs d’Odin, els Víkings sense matisos. Definitivament, aquesta retòrica podia ésser realment important pels víkings que s’aventuraven en terres totalment desconegudes, veient-se en despietades batalles i no sabent si podrien tornar per explicar-ho. Però, per contra, això no ens permet acabar d’entendre de manera prou convincent perquè van decidir marxar de les seves terres. Raons molt més pragmàtiques ajuden a comprendre una mica més la diàspora víking.


Foto: Aleix G.B

Els tripulants de les naus de les quals parlàvem, eren membres de les diferents societats escandinaves de finals del segle VIII. Concretament, els grups que van començar a circular assíduament per les costes d’Escòcia venien de l’actual Noruega, de l’altra banda del mar del Nord. Sabem, a més, que els víkings venien d’una terra que estava experimentant un augment demogràfic, però a causa d'una rígida estructura social no garantia un futur gaire estimulant, veurem per què.

K.M Foto: Aleix G.B

Certament, no devia ser fàcil independitzar-se en un món on era molt complicat convertir-se en propietari d’una granja. Hem de tenir en compte que el paisatge estava dominat per grans propietaris que vivien de l’exportació de productes a l’exterior i de les seves granges. Per més inri, una granja no es podia vendre si hi havia un descendent. No podem afirmar quin grau de connexions es pot establir entre tots aquests factors, però sabem que és precisament en aquesta època que es van començar a formar grups d’homes lliures que tenien, certament, poc a perdre i estaven disposats a endinsar-se al mar. Potser havien sentit històries apassionades de comerciants que havien viatjat a l’altra banda de l’oceà. El pas següent era organitzar el viatge i buscar la fórmula per disposar d’una bona embarcació, condició sine qua non.




N.M.S Foto: Aleix G.B

Sabem que els mestres constructors de l’època, acompanyats pels seus ajudants, eren capaços de crear autentiques joies navals. Els constructors supervisaven el procés constructiu, prestant atenció a la necessitat de fabricar una bona quilla, espina dorsal de la nau, feta de roure. També decidien fins a quin punt volien que les fileres laterals fossin més o menys corbades, en funció de la navegabilitat. En diverses parts de les illes britàniques, com per exemple a Birsay (illes Orkney), s’han recollit els claus que unien les fileres laterals.


Com tota persona de mar, els víkings sabien perfectament com n’era d’important disposar d’una bona nau. Però tenir una bona embarcació no garantia l’èxit. Durant el trajecte, els corbs d’Odin s’haurien d’enfrontar a tota mena de problemes. En tot moment s’havia d’estar alerta, les informacions dels comerciants podien no ser del tot exactes, podien ser sorpresos per una tempesta, topar amb roques molestes o els corrents marins podien fer canviar el rumb de la nau en punts on la costa no era visible. Si això passava, era el moment de demostrar ofici, s’havia de buscar en quin punt es trobava l’estrella polar, o potser reconèixer el camí d’alguna au migratòria que ajudés a situar-se. Però si bé el viatge podia ser molt dur, els excepcionals paratges naturals de les costes d’Escòcia o Irlanda de ben segur van inspirar més d’una llegenda i cançó.


Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Els primers anys del fenomen víking es caracteritzen per la circulació de petits grups de naus. Els tripulants eren, fonamentalment, joves desposseïts en col·laboració amb algun senyor local, aleshores hem d’imaginar que el seu material era el just i necessari, el poc que es podien permetre. Els podem imaginar vestits de llana, armats amb destrals i alguna espasa. Durant la primera fase, els seus objectius se centraven a buscar monestirs, on hi havia riqueses fàcils d’aconseguir. Testimonis d’això en són els assalts al monestir de Lindisfarne a l’actual Anglaterra, l’any 793 i només un any més tard al seu monestir dirigent situat a la costa oest d’Escòcia, Iona, l’any 794. No són els únics casos, l’any 795 arriben a Irlanda, van ser assaltats els monestirs de Rathim i Inishmurray. L’any 795 van assaltar Inish Bofin, també a Irlanda. Però n’hi ha més, l’any 823 sabem que van tornar a Irlanda, on van assaltar Bangor a la costa est i l’illa de Sceilg a la costa oest i l'any 825 li toca rebre al Monestir de Sant Mullins a la costa est.

Foto: Aleix G.B

Amb totes aquestes dades sobre la taula arribem a conclusions. En primer lloc, la distància geogràfica entre Irlanda i Noruega és massa important perquè fos recorreguda en un mateix trajecte d’anada i tornada, tenint en compte els problemes o imprevistos que podien tenir lloc durant els assalts. Això vol dir que els corbs d’Odin disposaven de refugis molt més propers on buscar les seves preses. A les illes Shetland o les Òrcades hi havia poblaments com: Jarishof, Westness o Birsay, que potser complien aquest requisit.

Un apunt, no sabem del cert com es va produir el contacte entre pictes, antics pobladors de les illes, i els homes del nord, aquest és un tema de debat entre arqueòlegs. Però sí que sabem que els emplaçaments costaners esmentats van tenir continuïtat. De fet, aquesta és la historia Birsay, antic poblament dels pictes on, a més, es conserva una excel·lent seqüència de poblament, des del segle IX fins el segle XI, on abunden les cases rectangulars. Això ens porta a considerar la possibilitat que més d’un grup de víkings va sortir d’aquestes terres. En segon lloc, els assalts que es produeixen a Irlanda l’any 825 ens suggereixen que ens podríem trobar davant d’una nova generació de víkings. A la llarga, aquestes expedicions van anar creixent en nombre de tripulants, experiència i ambició. Fins que molts grups van decidir establir-se a les costes de les illes Hèbrides o d’Irlanda. Pels voltants de la dècada dels trenta del segle IX, els víkings comencen a fortificar una zona que els irlandesos anomenaven Dubh Linn, l’estany negre.


Bibliografia recomanada

Atkinson, Ian. Los barcos de los vikingos, Madrid: Akal, 1990.

Clements, Jonathan. Breve historia sobre los vikingos, Madrid:Ediciones B, 2008.

Lindkvist, Thomas. (2014). La transformación de Escandinavia: monarquías y cristianización. Desperta Ferro,3,46-51. Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/no-3-la-herencia-vikinga/

Herschend, Frands. (2015). Las causas de la expansión vikinga. Desperta Ferro, 26,6-13. Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/desperta-ferro-antigua-y-medieval-n-o-26-los-vikingos/

Altres fonts recomanades


DeAnimalia. Cuervo común. Recuperat de http://deanimalia.com/bosquecuervo.html