Fort George: una fortalesa moderna com a gran reclam turístic per a Inverness

Fort George: una fortalesa moderna com a gran reclam turístic per a Inverness

Fort George: el gran baluard dels casaques roges a Escòcia

Fort George és una fortalesa d’època moderna. Els exemples de fortaleses d'aquesta mena es poden rastrejar des del segle XVI fins al segle XIX. Aquestes fortificacions estaven totalment preparades per emplaçar artilleria correctament i, en cas de ser atacades, estaven pensades per absorbir els impactes. Durant el segle XVIII, eren enginyers qui les dissenyaven, en aquest cas l’enginyer escollit va ser general William Skinner, qui, anecdòticament, havia servit a Menorca i Gibraltar. No obstant això, la contracta per realitzar la fortalesa va ser entregada a l’arquitecte William Adam, inicialment, l’encarregat de dirigir l'obra. A la construcció hi van participar treballadors locals, especialistes en diversos aspectes i també soldats però tots ells rebien un petit salari.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Fort George es troba emplaçat als afores d’Inverness, a Ardersier, en una posició de domini sobre la ria de Moray, donant a entendre la preocupació d’un atac marítim per algun enemic exterior. La fortificació ocupa 17 hectàrees i compta amb 4 grans baluards, 2 semibaluards, un gran revellí i un glacis a més d’obres exteriors on hi ha elements com traversa, plaça d’armes i estacada. A l’interior del cos principal hi ha infraestructures com polvorins, magatzems, allotjament per a personal no combatent, casamates, estables, estat major i capella. La fortalesa estava preparada per allotjar una guarnició de 1600 soldats. En cas d’atac, la defensa de Fort George hauria estat portada terme per tropes professionals acompanyades de milícia. Hem de situar la construcció de Fort George en el context d’una llarga campanya per part de les tropes lleials al rei George II, que intentaven sufocar l’alçament dels rebels jacobites, partidaris de restablir la dinastia Stuart al poder. La batalla de Culloden de l’any 1746 és un element decisiu en aquesta seqüència de guerra i control, ja que els jacobites van encaixar una derrota total.

Les tropes realistes ja havien realitzat sistemes defensius amb l’objectiu d’intentar controlar les zones muntanyoses del nord d’Escòcia, les highlands. En aquesta seqüència cal situar, també, la construcció de Fort William, Fort Augustus i una xarxa de camins per comunicar les tropes destinades en aquestes terres. No obstant això, el Fort George que és visitable avui en dia es va manar construir després de la batalla de Culloden, a la fase de control i a continuació pacificació de les terres altes escoceses. En aquesta darrere fase es van començar a reclutar regiments formats per membres dels clans escocesos, els famosos highlanders.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

La gestió patrimonial de Fort George

Historic Scotland és una organització governamental encarregada de la gestió de 300 atraccions històriques repartides per la geografia escocesa. Aquesta organització gestiona directament les atraccions, encarregant-se de la venda de tiquets, venda de productes, cafeteria, visites guiades gratuïtes i l’organització d’esdeveniments. Compta amb un gran equip de professionals format per treballadors i voluntaris. Durant la temporada 2015, ofereix al visitant tres maneres d’accedir a les atraccions: 

• Pagar una entrada individual.

• Posseir un Explorer Pass per visitar totes les atraccions que es vulgui i tantes vegades com es vulgui entre 3 i 7 dies.

• Posseir carnet de membre Historic Scotland permet visitar totes les atraccions durant un any tantes vegades com es vulgui i tenir un 20% de descompte en la compra de productes i serveis.

D’entrada, Historic Scotland a Fort George, proporciona a tots els visitants un plànol elemental de la fortalesa, així com servei d’una audioguia modern. També comunica als visitants que Fort George és, encara, una base militar activa i que , per tant, hi ha certes zones de la fortalesa que no estan obertes al públic. A canvi, s’ofereix al visitant una visita de gran qualitat. En primer lloc, voldríem destacar que tot el recinte està molt ben cuidat, es nota que hi ha un bon treball de jardineria. A continuació, ens quedem amb la gran quantitat d’elements que ajuden a fer que el visitant interpreti el funcionament de la fortalesa i s’emporti una idea general de l’època en què el fort va ser construït. Per exemple, destaquem la gran maqueta ubicada al gran revellí que feia de cos de guàrdia, al costat del pont llevadís. A més, el pont llevadís d’accés al cos principal ha estat restaurat seguint, estrictament, els dissenys del segle XVIII. Estem d’acord que quan es fa una restauració s’ha de notar, clarament, l’element que ha estat restaurat del que és original, però no és menys cert que aquesta diferència pot ésser subtil i elegant, com el pont llevadís de Fort George.

Altres elements a destacar són els pavellons destinats a l’aquarterament dels soldats, algunes de les habitacions han estat ambientades amb maniquins de soldats de l’època i els seus efectes personals, també s’ensenyen algunes de les ordres per regular el comportament dels soldats a la fortalesa. També ens quedem amb l’ambientació del polvorí així com amb la presència de canons i morters a les seves posicions originals. Voldríem destacar molt positivament la presència de l’estacada a les obres exteriors de la fortalesa. Es tracta d’una primera defensa feta d'estaques, darrere d’un petit mur de contenció fet de maó, el qual sosté la terra del glacis. La recreació històrica també és un gran recurs i a Fort George s’organitzen diversos esdeveniments amb la presència dels temuts casaques roges. També volem destacar molt positivament la visita guiada gratuïta, el guia de Historic Scotland ens va fer una visita molt professional.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Finalment, volem valorar molt positivament la coordinació entre els òrgans administratius de Fort George. Per exemple, el visitant té l’oportunitat de visitar, gratuïtament, el Highlanders Museum, el qual es troba a l’interior de l’estat major de la fortalesa. A més, els horaris d’obertura del museu són lògics, està obert les mateixes hores que la fortalesa. Que 60000 persones cada any es desplacin als afores d’Inverness per a visitar la fortalesa és símptoma d’una feina ben feta.

Bibliografia recomanada

Fort George. (2014). Edimburgh: Historic Scotland

Altres fonts recomanades

Les Fortaleses Catalanes. Recuperat de http://lesfortalesescatalanes.info/

Historic Scotland. Recuperat de http://www.historic-scotland.gov.uk/

The Highlanders Museum. Recuperat de http://www.thehighlandersmuseum.com/

El rastre dels homes del nord (III) Lewis

El rastre dels homes del nord (III) Lewis

Avui tornem a pujar a bord del dracar, en aquesta ocasió per acompanyar els homes del nord en un altre de les seves travessies habituals. De fet, si les illes Orkney, Òrcades en català, s’havien convertit, clarament, en territori víking, és lògic pensar que la diàspora podia continuar més enllà. En aquesta entrada parlarem sobre les evidències que indiquen la presència de cultura nòrdica a les illes Hèbrides, al nord-oest d’Escòcia. Cal dir que ens és impossible continuar sense donar les gràcies a tota la gent que vam conèixer i que ens va acollir durant la nostra aventura a Escòcia. Avui toca donar les gràcies a en Tomek i la Maja, que ens van acollir a Thurso en tornar de les illes Orkney. També donem les gràcies a la Iona, pel fet d’acollir-nos i permetre’ns gaudir amb ella de paratges tan fantàstics com els que l’illa de Lewis posseeix, de nou, gràcies a tota la seva família.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Començàvem aquesta entrada amb una mera suposició, si els víkings havien considerat que les illes Orkney i Shetland eren un còmode port on buscar refugi abans o després de les seves intrusions en diversos monestirs de les costes britanes és fàcil pensar que el seu nas els hauria guiat a explorar les possibilitats de les illes més occidentals. El fet que algunes fonts escrites entre els anys 1192 i 1206 com la Orkneyinga saga parlin sobre l’arribada dels homes del nord a Lewis fa plausible aquesta possibilitat. Lògicament, si bé les sagues són considerades com a elements fonamentals per endinsar-nos al món dels homes del nord, no és menys cert que, com tota font, aquesta s’ha de qüestionar, ja que en molts aspectes podria estar responent a determinats interessos polítics de l’època en què va ser escrita. Tot plegat, només fa que vulguem saber què hi diuen els arqueòlegs i els historiadors del segle XXI, els quals coneixen el tema amb  profunditat. Nosaltres veiem en les evidències arqueològiques la prova més lapidària de l’arribada d’una cultura nova a l’illa de Lewis. Concretament, al nord de l’illa s’han realitzat excavacions on s’ha detectat la presència d’una estructura rectangular, potser similar a les que ja havíem vist a les illes Òrcades. De fet, la zona on es troben aquestes restes s’anomena Bostadh, paraula que prové de l’antiga llengua que parlaven els homes del nord i sembla que el seu significat és proper a les funcions d’una granja.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Aquests elements, juntament amb la recuperació de ceràmica, clarament diferenciada de la dels antics pobladors de l’illa, poden posar de manifest el desembarcament d’una nova manera de fer. A més, els treballs d’investigació també ens permeten tenir una visió una mica més clara de la vida dels homes del nord quan no estaven assaltant cap monestir. És pertinent dir que durant molt de temps, especialment des de l’època del romanticisme del segle XIX, s’havia donat visió bastant distorsionada de l’anomenada era víking (793 dC – 1066 dC). Per contra, avui en dia es tendeix a pensar que si bé la guerra i, per extensió, la pirateria eren actes socialment acceptats per part de les societats de cultura nòrdica del moment, no és menys cert que aquest factor tan sols seria com un gran arbre en un bosc, però que per si sol no ens permetria entendre de manera més global la mentalitat i la manera d’entendre la vida i el món d’aquella gent. De nou, el jaciment de Bostadh ofereix material arqueològic essencial per conèixer el dia a dia dels habitants de Lewis: s’han trobat restes d’ossos corresponents a vaques, ovelles i porcs, animals que encaixen perfectament en la lògica funcional d’una granja. Finalment, aquest jaciment també ens mostra restes de peix, el qual sembla que venia de zones allunyades de la costa, posant de manifest la destresa, sang freda i coordinació, ja que no devia ser senzill exposar-se als perills de l’oceà atlàntic i tornar per explicar-ho.

Foto: Aleix G.B

Potser és per això que el mar és un element essencial que s’ha de tenir present per intentar  mirar el món amb els ulls d’un víking. Tant per pescar, com per comerciar, com per assaltar, els víkings havien d’entrar a un oceà carregat de simbologia. Per exemple, la deessa Rán, la qual representava els perills de l’oceà, podia causar un disgust a més d’un mariner. Per finalitzar, l’arqueologia ens aporta una tercera troballa: a l'illa de Lewis, concretament a una zona anomenada Balthos, s’ha pogut detectar la presència de tombes corresponents al període víking. És molt interessant que al marge de restes òssies, s’hagi pogut documentar la presència d’alguns objectes personals corresponents a una dona com per exemple: una cadena i dos broochs. Els broochs són objectes personals molt característics de la vestimenta de l’època, semblant a un pin. Sense cap mena de dubte, aquestes troballes ens permeten prestar atenció a la importància de les dones en el món víking. La gran i honorable consideració que tenien les dones en aquesta societat es deu al fet que el grup era conscient del fet que quan els homes s’endinsaven a la mar, eren les dones les que gestionaven les propietats, els aliments, les riqueses, els esclaus, a més de teixir amb gran habilitat i encarregar-se de cuidar i ensenyar als petits. Per acabar, també destaquem que a les tombes de Balthos s’han pogut trobar certs objectes d’estil celta, els quals obren un gran ventall de preguntes sobre el contacte entre els antics pobladors de Lewis i els homes del nord. De fet, sabem que la diàspora víking va provocar un fenomen de canvi molt interessant, sabem que poc tenien a veure els víkings de les illes occidentals, com Lewis, amb els víkings que havien anat a parar a l’Europa de l’est.

Foto: Aleix G.B

Si bé hem començat aquesta entrada amb una pregunta, que ha estat contestada per l’arqueologia, voldríem acabar fent una petita reflexió. Creiem que és interessantíssim veure com la gent de Lewis, una de les zones d’Escòcia amb més parlants de gaèlic, ha sabut fer seu el llegat que els víkings havien deixat a l’illa, al marge de només considerar-los únicament com a pirates. Aquesta encertada visió només ha fet que beneficar Lewis, que disposa d’un gran patrimoni històric i multicultural llest per deixar bocabadat als visitants de tot el món, com un servidor. Per contra, Lewis ens torna a ser un exemple, en aquest cas de gestió del patrimoni. A Uig hi ha un petit museu però al mateix temps gran, on es tracta el tema de la cultura víking de manera fantàstica i és la prova que amb poc pressupost i espai es poden portar a terme bons projectes. Quan hi vam anar, l’entrada costava només £1 i una amable àvia ens ensenyava amb gran il·lusió tot el que podríem veure dins, que no era poc. Insistim a dir que és impressionant veure el que amb pocs diners i molta voluntat es pot arribar a fer.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

El museu disposa d’una sala on s’ha simulat un habitatge víking amb tots els objectes i productes de què disposaven dins, com: espècies, menjar, eines per treballar, herbes medicinals, roba, armes, etc. A més, res del que s’exposa és casual, sinó que darrere el museu hi ha un evident treball universitari, tant de recerca històrica com de criteris museogràfics. A més, el museu disposa de diversos dossiers de campanyes arqueològiques per aprofundir en el tema, si es desitja. El museu també disposa de cafeteria al costat, accessible encara que no s’hagi visitat el petit museu, l’èxit és que s’ha aconseguit que la gent de Lewis hi vagi, com vam poder comprovar. Com a conclusió general, és aquest el nord que creiem que hauríem de seguir per potenciar la gestió del patrimoni a casa nostra. Des del nostre punt de vista és vital que el treball col·lectiu passi per sobre de la individualitat, que es pugui coordinar la indispensable investigació universitària amb l’empenta i entusiasme de les poblacions de la zona i que aquestes hi juguin un paper protagonista. Si no s’aconsegueix treballar en equip és molt probable que la deessa Rán s’emporti qualsevol intent d’acostar la gent al seu patrimoni cap al fons del mar.

Foto: Aleix G.B

Bibliografia recomanada

Articles

Lindkvist, Thomas. (2014). La transformación de Escandinavia: monarquías y cristianización. Desperta Ferro,3,. Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/no-3-la-herencia-vikinga/

Schom, Brittany., Quinn, Judy. (2014). The Vikings in Lewis. Recuperat de  https://languagesmythsfinds.files.wordpress.com/2013/09/lmf2.pdf

Herschend,  Frands. (2015). Las causas de la expansión vikinga. Desperta Ferro, 26,. Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/desperta-ferro-antigua-y-medieval-n-o-26-los-vikingos/

San José, Beltrán, Laia. (2014). El papel de la mujer en la sociedad vikingo-escandinava. Recuperat de http://thevalkyriesvigil.com/2014/03/09/sociedad-vikinga-i-el-papel-de-la-mujer-en-la-sociedad-vikingo-escandinava/#more-1115

Altres fonts recomanades

Museums, Galleries Scotland. Uig Museum, Isle of Lewis. Recuperat de http://www.museumsgalleriesscotland.org.uk/member/uig-museum

Enmig de la tempesta (I) Bristol

Enmig de la tempesta (I) Bristol

Aquesta entrada la volem dedicar a l’ historiador David García Algilaga per la gran tasca que juntament amb els membres del GRAG (Grup de Recerca de l’aviació a Girona) estan duent a terme amb l’objectiu de recuperar un patrimoni històric encara present a l’Empordà i que posseeix un altíssim interès. A més, la seva tasca rigorosa pel que fa la investigació ens aporta un coneixement que, tant ens serveix per entendre els bombardeigs i la guerra des d’una perspectiva global, fins a interessar-nos per les mateixes experiències dels testimonis que tant a Catalunya com a Anglaterra, malauradament, van viure algunes atrocitats semblants.

Els enfrontaments entre les forces àrees britàniques i alemanyes van afectar directament el dia a dia de la població civil, que van haver de conviure amb els infames bombardeigs que podien caure a qualsevol punt de les illes britàniques. Tant és així que, per exemple, els habitants de ciutats com: Londres, Bristol, Liverpool, Cardiff o, fins i tot, Belfast en van patir les conseqüències. Enmig de la tempesta seran diverses entrades on parlarem sobre aspectes relacionats amb els bombardeigs de ciutats, ho farem deixant els avions a la pista dels aeròdroms i parlant sobre: sirenes, refugis, i les persones que es van veure empeses al bell mig de la tempesta.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Concretament, els habitants de les illes britàniques van començar a experimentar els horrors de la guerra de manera directa a partir de 1940, moment en què les forces armades alemanyes es (Wehrmacht) trobaven emplaçades al nord de França i, lògicament, el perill d’una invasió massiva era més que una possibilitat real, els habitants de països com Polònia ho podien corroborar. A més, la manera en què es portaven a terme aquestes invasions tampoc convidava a estar gaire tranquil, el menyspreu per la població civil era un fet. Tant és així que la destrucció de fàbriques, ports o ferrocarrils no suposava cap dilema moral per part de l’aviació, en aquest cas del III Reich, encara que tals elements es trobessin al bell mig d’una ciutat. La ciutat de Bristol, Anglaterra, és un bon exemple per parlar dels objectius d’un bombardeig a una ciutat en el context de la Segona Guerra Mundial i entendre la situació de trobar-se enmig d’un bombardeig. Bristol es troba al sud oest d’Anglaterra, en una zona per on passa el riu Avon, que comunica directament amb el mar d’Irlanda. A l’època en què la ciutat va ser bombardejada per part de l’aviació alemanya ja disposava d’una gran infraestructura per permetre l’entrada a vaixells de tota mena i mida. Sabem que a finals del segle XIX, s’havia portat a terme una remodelació de la infraestructura portuària. A més, l’any 1872, sembla que ja s’havia posat en funcionament una línia de ferrocarrils que arribava a les instal·lacions portuàries, coneguda com a Bristol Harbour Railway, que s’anava ampliant successivament.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

En context de guerra, aquests elements convertien Bristol en probable objectiu per part de l’aviació alemanya. Bristol es convertia en una d’aquelles ciutats que podríem definir com a pulmó pel Regne Unit, ja que permetia l’arribada de: menjar, material i altres reforços des de l’altra banda de l’oceà. Gràcies al ferrocarril, la ciutat també estava comunicada amb altres parts de l’illa com Gal·les o les anomenades Midlands angleses, al centre d’Anglaterra.

També cal tenir present l’existència d’una fàbrica d’avions, The Bristol Aeroplane Company, on es produïen els bombarders lleugers Bristol Blenheim. Sense gens de respecte per la presència de civils, sabem que Bristol va ser bombardejada el 24 de novembre de 1940. En aquell moment, sembla que es va entrar en una fase diferenciada, on els objectius principals es van centrar en la destrucció d’indústries i ports. No obstant això, cal tenir en compte que els bombarders de l’època com els Heinkel He 111 no eren gaire precisos, fet que ja s’havia pogut observar en poblacions com Figueres o Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). És molt recomanable consultar Ales Negres i Xampinyons. Bombardeigs i Refugis. Figueres 1936 – 1939. A més, eren habituals els bombardejos nocturns, fet que provocava que als alemanys encara els fos més difícil delimitar el perímetre de bombardeig. Concretament, sembla que el bombardeig del dia 24, per part de 148 avions, va provocar una gran destrucció del centre de Bristol i se’n va endur la vida de 200 persones, a més de ferir-ne moltes més. També va causar una gran quantitat de focs a causa de les bombes incendiàries que es llançaven durant els primers moments del bombardeig.

Foto: Aleix G.B

Hem llegit algunes memòries de testimonis que van presenciar bombardejos. Molts descriuen què estaven fent en el moment que començaven els bombardeigs: treballant, prenent un cafè, a casa d’uns parents, anant al teatre. A continuació, alguns d’ells ens descriuen l’inici d’un imminent bombardeig anunciat per les sirenes repartides per Bristol. Llavors, era el moment de córrer cap al refugi més proper. Sabem que van existir diverses tipologies de refugi. És un bon moment per parlar dels famosos refugis Anderson, els quals ja s’havien començat a repartir l’any 1939 per part del govern britànic. Es tracta d’estructures de protecció que havien de donar refugi a un màxim de 6 persones durant els efectes dels bombardeigs. Els refugis estaven formats per 6 planxes metàl·liques en forma de U invertida, que mesuraven 1,95m d’alçada i 1,35m d’amplada. S’havien d’emplaçar als jardins de les cases particulars i calia que la base quedés a un nivell semi subterrani, per després cobrir l’exterior amb més terra. No obstant això, les administracions locals també van habilitar diversos refugis públics de tipologia diversa. De nou, els testimonis ens parlen de les hores dins els refugis de tota mena, amb qui les passaven i que feien per passar l’estona, fins que les sirenes deixaven de sonar. En sortir, la majoria descriuen un escenari apocalíptic, una ciutat en ruïnes i, encara, plena de flames. Sense cap pla estratègic global, les forces aèries alemanyes van continuar bombardejant objectius de les ciutats britàniques com Bristol fins a les acaballes de la guerra.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Bibliografia recomanada

García, Algilaga, David. Ales negres i xampinyons: bombardeigs i refugis Figueres 1936 – 1939, Viladamat, Gorbs, 2015

University of Exester. Bombing, States and Peoples in Western Europe 1940-1945. Recuperat de http://humanities.exeter.ac.uk/history/research/centres/warstateandsociety/projects/bombing/britain/

University of the West of England. Night Blitz - November 1940 to June 1941. Recuperat de http://humanities.uwe.ac.uk/bhr/Main/ww2/1_8.htm 

Altres fonts recomanades

Anderson Shelters. Recuperat de http://www.andersonshelters.org.uk/history.html

Bristol Blitzed. Recuperat de http://www.bristolblitzed.org/?page_id=14

Bristol Harbour Railway. Recuperat de http://bristolharbourrailway.co.uk/history/

Story of the Line from Bristol to Bath. Recuperat de http://www.avonvalleyrailway.org/historical/midland-railway

The History of Bristol. Recuperat de http://www.buildinghistory.org/bristol/

Les guerres napoleòniques (1803-1815): la fàbrica d’herois

Les guerres napoleòniques (1803-1815): la fàbrica d’herois

Les guerres napoleòniques (1803-1815) és el nom amb el qual es defineix, actualment, a escala europea, el conjunt de conflictes que compartien una mateixa arrel: l’expansió de l’imperi napoleònic arreu del continent europeu. De fet, la península Ibèrica tan sols era una zona més des del punt de vista imperial. Curiosament, el conjunt d’enfrontaments bèl·lics que van tenir lloc a casa nostre ha adoptat un nom diferent. Per exemple, pels britànics, que també hi van intervenir sota les ordres del Duc de Wellington (1769-1852), la intervenció es va definir com a campanya peninsular o guerra peninsular (1807-1814). Per contra, des de la mateixa península ha adoptat dos noms diferents. A Catalunya es coneix com a Guerra del Francès (1808-1814) i  a la major part de la península el conflicte s’anomena la Guerra d’independència (1808-1814). En aquesta entrada reflexionarem sobre el motiu d’aquestes diferències aparentment innocents.

Durham. Foto: Aleix G.B

Tot va començar un cop havia acabat el conflicte, els vencedors estaven interessats a utilitzar la victòria davant Napoleó en l'àmbit polític. Els intel·lectuals de l’època no van dubtar a l’hora de començar a fabricar relats on es magnificaven les gestes de guerrillers i soldats, nous herois de les nacions europees que calia cohesionar i dotar de memòria col·lectiva.

Aquest fenomen també es va desenvolupar a casa nostra, en plena era del romanticisme, els intel·lectuals locals van elaborar un discurs sobre la guerra que pretenia mostrar un poble indòmit contra l’invasor, i ràpidament van veure el potencial de fer analogies amb la conquesta romana davant les societats ibèriques amb el setge de Numància (134 aC) com a gran referent. Com en tota llegenda, els seus creadors necessitaven elements que fessin el discurs més comprensible per la major part de la societat. En el relat abundaven elements senzills d’entendre com el bé i el mal, el sacrifici o l’heroi. Des d’aquest punt de vista, el setge de Girona (1809) es convertia en element clau. En termes històrics, Girona es trobava en posició geoestratègica vital pel control napoleònic de la Península. El comandant de la plaça de Girona era Don Mariano Álvarez de Castro (1749-1810). Per interpretar els dramàtics fets ocorreguts durant el setge de Girona cal tenir en compte l’estudi de les mentalitats. És evident que De Castro actuava empès per una lògica militar extrema, basada en una interpretació de les ordenances de Carles III. Els perjudicats van ser els gironins, que van patir les conseqüències de la poca sensibilitat humana mostrada pel que s’havia convertit en un líder durant el setge. No obstant això, fora de Girona la situació no era menys complexa, els fenòmens de resistència i guerrilla inicials tenen altres causes. Personatges com Mossèn Francesc Rovira (1764-1820) tenien els seus propis motius per deixar, momentàniament, la teologia i agafar les armes. Concretament, les diferències culturals i, especialment, el pes de la religió en el dia a dia de la gent es van convertir en un autèntic polvorí.

Nottingham. Foto: Aleix G.B

De tots aquests elements, els romàntics del segle XIX n’escullen alguns i en descarten d’altres. Un altre element clau en el relat de la Guerra d’Independència és la trajectòria d’Álvarez de Castro durant el setge de Girona de 1808, fins que la ciutat va caure i ell va ser fet presoner. Des del punt de vista dels autors del segle XIX tot encaixava més que bé amb el que pretenien fer. De Castro va ser fet presoner i va ser enviat a Perpinyà. Finalment, el van tornar a enviar a Figueres, al Castell de Sant Ferran, fortalesa on va morir en extranyes circumstancies. El relat cristal·litza de manera evident en el memorial que avui en dia es pot visitar a l’interior de les cavallerisses de la fortalesa. El memorial es va finalitzar l’any 1925, data molt tardana per continuar emprant un relat tan decimonònic. Tenim la sensació que els artífexs de l’obra pretenien crear un espai buit, fosc que forcés un ambient de dramatisme, que convidés a identificar-se amb el calvari d’Álvarez de Castro, hipotèticament torturat a Sant Ferran.

No obstant això, els historiadors del segle XXI no poden obviar que De castro va arribar malalt a la fortalesa, ja l’havien rellevat Girona per la mateixa raó que és quan Girona obra la possibilitat a parlamentar i, a continuació, la ciutat es va rendir. Avui en dia, noves hipòtesis proposen que no tenia sentit, des del punt de vista imperial, enviar a De Castro a Figueres perquè sí, tenint en compte que ja era a Perpinyà. Per contra, es creu que Figueres era, tan sols, una parada més en el camí cap a Barcelona, on De Castro hauria estat ajusticiat públicament. Però tornem a parlar de l’estètica del memorial, els autors van voler focalitzar l’atenció del públic a la part frontal del monument. L’element central i el punt on es dirigeixen totes les mirades és una cadira, on suposadament va morir Álvarez de Castro, convertit en màrtir. La cadira anava flanquejada per dues plaques on hi ha immortalitzades paraules atribuïdes al màrtir. Els textos apel·len a les emocions del públic, el memorial intenta descriure una guerra desesperada que el suposat heroi pretenia portar al límit. No obstant això, en cap lloc es parla del patiment dels civils a causa de la seva actitud, cal tenir en compte que ell en va ser responsable directe durant el setge.

Figueres. Foto: Aleix G.B

En resum, no hi ha dubte que tota aquesta actuació pretenia convertir Álvarez de Castro en un heroi a la grega, com una mena d’Hèrcules o Aquil·les. Com a conclusió, entenem que la feina de l’ historiador del segle XXI no és la de fabricar herois, de fet aquest és un terme que, creiem, no s’hauria d’utilitzar a la lleugera. Avui en dia, els historiadors intenten entendre el present a partir de l’estudi rigorós de les evidències del passat, elaborant hipòtesis que després les fonts escrites i l’arqueologia poden confirmar. Cal saber descriure el marc històric, cal tenir coneixements específics sobre el tema que tractem, coneixements geogràfics, estudi de mentalitats, interpretar dades, etc. També és important recordar que l’ historiador no s’hauria de quedar estancat en discursos obsolets no exempts, sovint, d’intencionalitat.

Bibliografia recomanada

Barnosell, Genís. (2010). Álvarez de Castro i el setge de Girona: Deure militar i imperatiu religiós en la defensa de la ciutat. Dins Secretaría General Técnica (ed.), Álvarez de Castro: i el seu temps ( 1a ed., p.111-123). Madrid: Ministerio de Defensa.

De la Fuente, Pablo., Bohigas y Maynegre, Jordi. (2011). La Rovirada 1811 (1a ed.). Madrid: Ministerio de Defensa

Altres fonts recomanades

Princeton Online. (desembre 2014). The Paradoxes of War. Recuperat de https://www.youtube.com/watch?v=iOV0YeQ15BQ

 Miguel A. Centeno. (desembre 2014). The Paradoxes of War. Recuperat dehttps://www.coursera.org/learn/war

Exposició recomanada

“LA GUERRA DEL FRANCÈS A LES COMARQUES GIRONINES, 1808-1814”

https://genisbarnosell02.files.wordpress.com/2010/09/guerra-del-frances-a-les-comarques-gironines.pdf

La batalla d’Anglaterra (II) A l’altra banda del canal: Dowding mou fitxa

La batalla d’Anglaterra (II) A l’altra banda del canal: Dowding mou fitxa

L’intent de portar a terme un desembarcament massiu al sud d’Anglaterra per part de les forces armades alemanyes, l’any 1940, va acabar en desastre. En una entrada anterior ens vam centrar a analitzar les causes d’aquest resultat. Nosaltres vam destacar la falta de planificació que acusaven les forces del III Reich, que es deu, fonamentalment, a un fort sentiment de superioritat, fet que va portar a infravalorar irracionalment les possibilitats de la RAF. No obstant això, en aquesta entrada ens proposem fer un gir de 360 graus i canviar de perspectiva, amb l’objectiu d’obtenir una visió més completa de la contesa.

De fet, en aquesta entrada ens situarem a l’altra banda del canal de la Mànega, durant el mes de juliol de 1940, en plena batalla d’Anglaterra. En aquella època, el Regne Unit depenia de les forces d’aviació, vitals per evitar que l'illa de Gran Bretanya fos assaltada per la Wehrmacht, l’exèrcit alemany. Lògicament, a causa de les circumstàncies esmentades, en el centre de moltes mirades hi havia Hugh Dowding (1882-1970), mariscal en cap de l’aviació britànica, la RAF. Forçosament, les seves decisions influirien decisivament en el curs de la batalla. Davant aquest panorama, la resposta de Dowding va ser contundent, va articular un sistema de defensa del país que es pot considerar com a pràctic i eficient, el qual va permetre a les forces aèries aguantar el pols a la Luftwaffe, l’aviació alemanya, almenys el temps suficient, fins que aquestes van començar a cometre errors crucials. A continuació, analitzarem l’anatomia del sistema de Dowding i, finalment, extraurem algunes conclusions.

Foto: Aleix G.B

Foto: Aleix G.B

Cal parlar del cervell de tota l’organització, Bentley Priory, quarter general del Fighter Command i seu del comandament de Dowding. Aquesta base emplaçada als afores de Londres va assumir un rol vital a l'hora de coordinar tota la defensa aèria del país, ja que des d’allí arribava informació sobre les posicions de l’aviació enemiga a mesura que aquesta s’aproximava. Bentley Priory havia de donar instruccions als aeròdroms repartits per Gran Bretanya de manera ràpida i encertada, veurem com.

Wireless Museum, Orkney. Foto: Aleix G.B

RAF Museum. Foto: Aleix G.B

Per una banda, l’ informació que arribava a Bentley Priory venia de diversos emplaçaments, com per exemple dels radars emplaçats a prop de la costa britànica, però també de les posicions on hi havia personal d’observació, els anomenats Observer Corps, que ajudaven a precisar la tipologia d’avions enemics en camí. Aquesta informació es transmetia constantment a la comandància de Dowding on hi havia dues sales on es portava a terme tot el procés. La primera s’anomenava Filter room, on, com el seu nom indica, es destriava el gra de la palla i es diferenciava entre avions enemics o propis. Llavors, un cop garbellada, aquesta informació es transmetia a la sala del costat, que s’anomenava Operacion room. Allà hi havia un gran taulell en forma de plànol de Gran Bretanya, on es representava gràficament la posició de les unitats. En un silenci només trencat pel soroll d’algunes passes, la posició dels avions enemics anava variant de posició al taulell. Aquest procés es va dur a terme gràcies a la brillant feina portada a terme pel personal de Bentley Priory, la Women’s Auxiliary Air Force, cos que com el seu nom indica estava format per dones. Finalment, només quedava extreure conclusions ràpides sobre quines unitats s’havien d’emprar per no tenir baixes innecessàries o, per contra, a quins atacs s’havia de respondre i quins, malauradament, no es podia. Un cop aclarit, les directrius s’enviaven a les unitats disperses pel territori.

Wireless Museum. Orkney. Foto: Aleix G.B

Per altra banda, Dowding havia dividit les unitats de caces de la RAF per sectors, com ara: 13 North&Scotland, 12 Central England, 10 SW England&S. Wales i la vital 11 South England. Cada sector disposava del seu Fighter Command, comandament que solia estar emplaçat en un dels aeròdroms principals del sector. Telefònicament, la comandància de sector rebia les directrius de l’estat major de Bentley Priory, moment en què, sovint, els pilots dels diferents aeròdroms havien de córrer cap als seus caces com els Hurricane o els Spitfire. A més, la informació processada a cada sector era vital per informar a les unitats de defensa antiaèria, calia saber si els avions que sobrevolaven el sector en qüestió eren propis o enemics.

RAF Museum, Foto: Aleix G.B

En resum, creiem que l’organització defensiva orquestrada per Hugh Dowding va permetre al Regne Unit aguantar el temps suficient, fins que les forces armades alemanyes van desistir en l’intent d’envair Gran Bretanya o, si més no, va quedar suspesa indefinidament. Aquest sistema va permetre al personal dels aeròdroms disposar d’uns minuts vitals per preparar els avions i posar-se en camí. A més, el pilot disposava d’informació radiofònica dels moviments del seu enemic, fet que, si tot anava bé, permetia respondre als atacs més eficientment.

RAF Museum. Foto: Aleix G.B

Bibliografia recomanada

Beevor, Antony. La Segunda Guerra Mundial, Barcelona, Pasado y Presente,2012.

Bishop, Patrick. Battle of Britain, London, Quercus,2010.

Hastings, Max. Se desataron todos los infiernos, Barcelona: Crítica, 2011.

Altres fonts recomanades

Bentley Priory Museum. Recuperat de http://bentleypriorymuseum.org.uk/

RAF Ibsley, Airfield Heritage Trust. Recuperat de http://www.ibsleytower.info/

Wireless Museum, Kirkwall, Orkney Islands. Recuperat de http://www.orkneywirelessmuseum.org.uk/