El
rastre dels homes del nord (IV) Els corbs d’Odin
 |
És possible que el títol d’aquesta nova entrada sobre els homes del
nord sorprengui el lector, que fàcilment es pot preguntar què tenen a veure els
corbs amb els víkings. Aquesta és una de les preguntes que intentarem contestar
durant els paràgrafs següents, mentre aprofitem l’ocasió per establir una visió
de conjunt, que ens permeti tenir una idea clara de fins a on va arribar la
influència nòrdica a les actuals illes britàniques, amb tots els seus ets i
uts. Però, des del nostre punt de vista, en un darrer factor rau el quid de la
qüestió, la clau per entendre el motor del fenomen víking. Tant és així que el
transcurs d’una sola generació era suficient per tenir indicis de noves bandes
de, fonamentalment, joves guerrers, disposats a arriscar la pell i llançar-se a
la mar una vegada més.
 |
| J.V.C Foto: Aleix G.B |
El Corvus corax és un dels
membres més grans de la família dels Corvidae, molt fàcil de trobar a les illes
britàniques. Tampoc és difícil identificar-lo, es caracteritza pel color negre
de les seves plomes així com per un bec fornit. És, a més, una au capaç
d’adaptar-se i sobreviure en diversos espais com: zones muntanyoses,
penya-segats o en l’àmbit urbà. Sembla que les seves habilitats i recursos no
deixen de sorprendre els investigadors, especialment destacable la capacitat
que posseïx per enganyar les seves preses, per treballar en equip, jugar o
imitar sons emesos per humans. Però allò que converteix els corbs en un dels
animals més interessants del regne animal és la seva capacitat per retenir
informació important i resoldre problemes complexos.
 |
| Foto: Aleix G.B |
De fet, els homes del nord també van veure alguna cosa excepcional en ells, pensaven que eren dos
corbs, Hugin i Munin, qui diàriament acudien a les espatlles d’Odin. Xiuxiuejant,
la parella de corbs feia que li arribessin noticies i coneixement, part dels
coneixements secrets que el deu Odin
posseïa i que difícilment eren revelats a qualsevol. Precisament, és Odin el tercer element necessari per tancar el
cercle. Aquesta divinitat del món escandinau armava de coratge i coneixement els
tripulants de les naus víkings de finals del segle VIII i IX. Els víkings
creien que Odin, descrit com un amant de la
batalla, els ajudava a vèncer, proporcionant-los tàctiques i moviments. A més, Odin també oferia consol espiritual, ja que si un
víking moria en combat, després d’una lluita èpica i honrosa, el seu nom
ressonaria durant segles en poemes, sagues i llegendes. A més d’anar al Valhalla, una mena de paradís on viuria “com un
senyor” fins a l’arribada del Ragnarok,
moment en què combatria a la batalla de la fi del món, braç a braç amb el
mateix Odin.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| N.M.I Foto: Aleix G.B |
Creiem que aquests elements culturals són essencials per parlar el mateix llenguatge que els tripulants de les naus de les quals parlàvem, els autèntics corbs d’Odin, els Víkings sense matisos. Definitivament, aquesta retòrica podia ésser realment important pels víkings que s’aventuraven en terres totalment desconegudes, veient-se en despietades batalles i no sabent si podrien tornar per explicar-ho. Però, per contra, això no ens permet acabar d’entendre de manera prou convincent perquè van decidir marxar de les seves terres. Raons molt més pragmàtiques ajuden a comprendre una mica més la diàspora víking.
 |
| Foto: Aleix G.B |
Els tripulants de les naus de les quals parlàvem, eren membres de les
diferents societats escandinaves de finals del segle VIII. Concretament, els
grups que van començar a circular assíduament per les costes d’Escòcia venien
de l’actual Noruega, de l’altra banda del mar del Nord. Sabem, a més, que els
víkings venien d’una terra que estava experimentant un augment demogràfic, però
a causa d'una rígida estructura social no garantia un futur gaire estimulant, veurem
per què.
Certament, no devia ser fàcil independitzar-se en un món on era molt complicat convertir-se en propietari d’una granja. Hem de tenir en compte que el paisatge estava dominat per grans propietaris que vivien de l’exportació de productes a l’exterior i de les seves granges. Per més inri, una granja no es podia vendre si hi havia un descendent. No podem afirmar quin grau de connexions es pot establir entre tots aquests factors, però sabem que és precisament en aquesta època que es van començar a formar grups d’homes lliures que tenien, certament, poc a perdre i estaven disposats a endinsar-se al mar. Potser havien sentit històries apassionades de comerciants que havien viatjat a l’altra banda de l’oceà. El pas següent era organitzar el viatge i buscar la fórmula per disposar d’una bona embarcació, condició sine qua non.
Sabem que els mestres constructors de l’època, acompanyats pels seus ajudants, eren capaços de crear autentiques joies navals. Els constructors supervisaven el procés constructiu, prestant atenció a la necessitat de fabricar una bona quilla, espina dorsal de la nau, feta de roure. També decidien fins a quin punt volien que les fileres laterals fossin més o menys corbades, en funció de la navegabilitat. En diverses parts de les illes britàniques, com per exemple a Birsay (illes Orkney), s’han recollit els claus que unien les fileres laterals.
 |
| K.M Foto: Aleix G.B |
Certament, no devia ser fàcil independitzar-se en un món on era molt complicat convertir-se en propietari d’una granja. Hem de tenir en compte que el paisatge estava dominat per grans propietaris que vivien de l’exportació de productes a l’exterior i de les seves granges. Per més inri, una granja no es podia vendre si hi havia un descendent. No podem afirmar quin grau de connexions es pot establir entre tots aquests factors, però sabem que és precisament en aquesta època que es van començar a formar grups d’homes lliures que tenien, certament, poc a perdre i estaven disposats a endinsar-se al mar. Potser havien sentit històries apassionades de comerciants que havien viatjat a l’altra banda de l’oceà. El pas següent era organitzar el viatge i buscar la fórmula per disposar d’una bona embarcació, condició sine qua non.
 |
| N.M.S Foto: Aleix G.B |
Sabem que els mestres constructors de l’època, acompanyats pels seus ajudants, eren capaços de crear autentiques joies navals. Els constructors supervisaven el procés constructiu, prestant atenció a la necessitat de fabricar una bona quilla, espina dorsal de la nau, feta de roure. També decidien fins a quin punt volien que les fileres laterals fossin més o menys corbades, en funció de la navegabilitat. En diverses parts de les illes britàniques, com per exemple a Birsay (illes Orkney), s’han recollit els claus que unien les fileres laterals.
Com tota persona de mar, els víkings sabien perfectament com
n’era d’important disposar d’una bona nau. Però tenir una bona embarcació no
garantia l’èxit. Durant el trajecte, els corbs d’Odin
s’haurien d’enfrontar a tota mena de problemes. En tot moment s’havia d’estar
alerta, les informacions dels comerciants podien no ser del tot exactes, podien
ser sorpresos per una tempesta, topar amb roques molestes o els corrents marins
podien fer canviar el rumb de la nau en punts on la costa no era visible. Si
això passava, era el moment de demostrar ofici, s’havia de buscar en quin punt
es trobava l’estrella polar, o potser reconèixer el camí d’alguna au migratòria
que ajudés a situar-se. Però si bé el viatge podia ser molt dur, els
excepcionals paratges naturals de les costes d’Escòcia o Irlanda de ben segur
van inspirar més d’una llegenda i cançó.
 |
| Foto: Aleix G.B |
 |
| Foto: Aleix G.B |
Els primers anys del fenomen víking es caracteritzen per la circulació de petits grups de naus. Els tripulants eren, fonamentalment, joves desposseïts en col·laboració amb algun senyor local, aleshores hem d’imaginar que el seu material era el just i necessari, el poc que es podien permetre. Els podem imaginar vestits de llana, armats amb destrals i alguna espasa. Durant la primera fase, els seus objectius se centraven a buscar monestirs, on hi havia riqueses fàcils d’aconseguir. Testimonis d’això en són els assalts al monestir de Lindisfarne a l’actual Anglaterra, l’any 793 i només un any més tard al seu monestir dirigent situat a la costa oest d’Escòcia, Iona, l’any 794. No són els únics casos, l’any 795 arriben a Irlanda, van ser assaltats els monestirs de Rathim i Inishmurray. L’any 795 van assaltar Inish Bofin, també a Irlanda. Però n’hi ha més, l’any 823 sabem que van tornar a Irlanda, on van assaltar Bangor a la costa est i l’illa de Sceilg a la costa oest i l'any 825 li toca rebre al Monestir de Sant Mullins a la costa est.
 |
| Foto: Aleix G.B |
Amb totes aquestes dades sobre la taula arribem a conclusions. En primer lloc, la distància geogràfica entre Irlanda i Noruega és massa important perquè fos recorreguda en un mateix trajecte d’anada i tornada, tenint en compte els problemes o imprevistos que podien tenir lloc durant els assalts. Això vol dir que els corbs d’Odin disposaven de refugis molt més propers on buscar les seves preses. A les illes Shetland o les Òrcades hi havia poblaments com: Jarishof, Westness o Birsay, que potser complien aquest requisit.
Un apunt, no sabem del cert com es va
produir el contacte entre pictes, antics pobladors de les illes, i els homes
del nord, aquest és un tema de debat entre arqueòlegs. Però sí que sabem que
els emplaçaments costaners esmentats van tenir continuïtat. De fet, aquesta és
la historia Birsay,
antic poblament dels pictes on, a més, es conserva una excel·lent seqüència de
poblament, des del segle IX fins el segle
XI, on abunden les cases rectangulars. Això ens porta a considerar la
possibilitat que més d’un grup de víkings va sortir d’aquestes terres. En segon
lloc, els assalts que es produeixen a Irlanda l’any 825 ens suggereixen que ens
podríem trobar davant d’una nova generació de víkings. A la llarga, aquestes
expedicions van anar creixent en nombre de tripulants, experiència i ambició.
Fins que molts grups van decidir establir-se a les costes de les illes Hèbrides
o d’Irlanda. Pels voltants de la dècada dels trenta del segle IX, els víkings
comencen a fortificar una zona que els irlandesos anomenaven Dubh Linn,
l’estany negre.
Bibliografia recomanada
Atkinson, Ian. Los barcos de los
vikingos, Madrid: Akal, 1990.
Clements, Jonathan. Breve
historia sobre los vikingos, Madrid:Ediciones B, 2008.
Lindkvist, Thomas. (2014). La transformación
de Escandinavia: monarquías y cristianización. Desperta Ferro,3,46-51.
Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/no-3-la-herencia-vikinga/
Herschend, Frands. (2015). Las causas de la expansión vikinga. Desperta Ferro, 26,6-13. Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/desperta-ferro-antigua-y-medieval-n-o-26-los-vikingos/
Altres fonts recomanades
National Museum of Ireland. Recuperat de http://www.museum.ie/Archaeology/Explore-Learn/Schools-Teachers/Viking-Videos
