La batalla d’Anglaterra (I) Les àguiles a les portes de Gran Bretanya
Volem dedicar
aquesta entrada a la Charmaine i l’Ian, senzillament perquè ens van
fer sentir com a casa durant la nostra estada a Sussex, al sud
d’Anglaterra. Gràcies a ells vam tenir el privilegi de descobrir els
penya-segats del sud d’Anglaterra entre molts altres racons més, mai els
oblidarem.
Aquesta és la
història d’unes forces d'aviació que van infravalorar les innovacions tecnològiques, la
capacitat d'aprendre i, sobretot, la
voluntat de no cedir dels seus rivals. Així és que amb un pla d’atac
caòtic i que, habitualment, recorria a la improvisació, van tirar endavant una
operació extremadament complicada. A finals de juny de
l’any 1940, les forces armades alemanyes es trobaven a 30 quilòmetres,
aproximadament, de Gran Bretanya i en tan sols 5 minuts un
caça Messerschmitt Bf 109 podia plantar-se als penya-segats blancs
de Seven Sisters. El
següent objectiu dels alemanys era evident, organitzar una operació de
desembarcament massiu que donés la possibilitat d'assestar el cop de gràcia
contra el darrer rival d’Alemanya a l’Europa Occidental, el Regne Unit. En
aquesta entrada ens centrarem a parlar sobre el paper de l’aviació alemanya
durant l’anomenada batalla d’Anglaterra de 1940.
 |
| Foto: Aleix G.B |
Hitler va ordenar
crear un pla de desembarcament massiu el 16 de juliol de 1940,
l’operació Sea lion. Per
portar a bon port aquest pla, la gran preocupació dels alemanys era la
presència de la Royal Navy al
canal, la marina britànica era clarament superior a la Kriegsmarine alemanya. Però
l’aviació del III Reich era, en aquells moments, més forta que mai.
Ràpidament es va concloure que s’havia de deixar fora de combat a la RAF,
la indústria aeronàutica, les comunicacions i, finalment, el sistema defensiu
del sud d’Anglaterra com a premissa indispensable a l’hora d’efectuar el gran
desembarcament. La Luftwaffe disposava de 2445 avions operatius i gràcies a les
dades de l’historiador Max Hastings, sabem que això equivaldria
a una mitjana diària de 750 bombarders, 250 bombarders en picat, 600 caces i
150 caces bimotor en condicions d’actuar. Aquests avions estaven dividits en
tres flotes aèries situades a: Bèlgica, França, Holanda, Dinamarca i Noruega.
Com que un
desembarcament és una operació logística molt complicada, es tenia present que
un dels objectius prioritaris era deixar fora de combat a l’aviació britànica,
perquè aquesta no pogués molestar el transit de tropes d’una banda a l’altre
del canal. Havia arribat el gran moment de l’aviació alemanya. Per una banda,
entre els pilots de la Luftwaffe,
hi havia veterans de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939),
com Werner Mölders, els quals havien estat practicant diversos
posicionaments tàctics. A finals d’aquest conflicte, ja era normal que es
formessin parelles de dos avions, un d’ells era considerat el líder, el qual
anava protegit per la seva escorta. Per altra banda, era habitual que es formessin grups de
quatre caces seguint aquest procediment modern. També havien practicat les
operacions de bombardeig. Sense anar més lluny, un exemple són els bombardeigs
de Figueres durant l’any 1939, concretament el dia 5 de febrer de 1939, quan
46 Heinkel He 111 tenien com a aparent objectiu l’estació de
ferrocarril de la capital de L’Empordà. A més, un altre exemple són els fets
ocorreguts el 6 de febrer del 1939 quan els caça Messerschmitt Bf 109
van atacar l’aeròdrom republicà de Garriguella-Vilajuïga, també a l’Empordà.
 |
| RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B |
 |
| RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B |
 |
| RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B |
A pesar de tots
aquests punts a favor, els problemes van arribar en el moment de decidir com
s’havia de portar a la pràctica aquest objectiu teòric. En resum, la batalla
d’Anglaterra, de juliol a octubre de 1940, és la història d’una batalla mal
plantejada. D’entrada, perquè Goering, comandant en cap de l’aviació
alemanya, va repetir en més d’una ocasió que volia deixar fora de combat a
l’aviació britànica i ni més ni menys que tota la indústria aeronàutica del sud
d’Anglaterra en 3 o 4 dies, en comptes de plantejar una campanya de
desgast contra un rival industrialment potent. En resum, una operació
d’aquestes magnituds es basa en el desgast constant de l’enemic, amb l’objectiu
de què, tard o d’hora, no pugui mantenir el ritme logístic que suposa
una producció constant de material bèl·lic. Per contra, és evident que aquest esforç també hauria obligat als
britànics a fer sortides de patrulla permanents, fent pujar la quantitat de
sortides dels aviadors per dia i això hauria repercutit en el seu estat físic i
moral.
A més, si bé Luftwaffe va entendre que era clau
obrir una mena de bretxa al sud d’Anglaterra, no va passar el mateix amb la
importància que donaven al sistema de radars britànics el qual era essencial. Podem dir que, si bé tenien informació fotogràfica dels radars, sovint no la sabien
interpretar degudament en funció dels seus interessos. Però, per contra, també
és cert que un repte d’aquestes proporcions obligaria als alemanys a escollir i
en aquest punt també veiem com, inicialment, no es va saber diferenciar entre
objectius prioritaris i secundaris. Si l’objectiu de la Luftwaffe era facilitar un gran
desembarcament a la costa sud d’Anglaterra, llavors entenem que aconseguir el
control total d’aquesta zona era la gran prioritat, i això volia dir
neutralitzar aeròdroms, defenses antiaèries i, finalment, fer col·lapsar
els transports i la producció de material logístic. No obstant això, les
contradiccions en aquesta campanya van ser evidents.
Per simplificar,
podem plantejar un exemple on es concentren diversos errors habituals per part
de la Luftwaffe, ens podem fixar
en l’acció del dia 15 d’agost quan la cinquena flota alemanya a les ordres del
general Stumpff va portar a terme un atac des de les seves bases de
Noruega. Ràpidament, la xarxa de radars britànics detectava
70 Heinkel He 101 escortats per caça bombarders Messerschmitt 101.
Gràcies al radar, els britànics van enviar el 13è grup de caces, més ràpids i
maniobrables que les dues tipologies d’avions alemanys. Ràpidament, ens podem
preguntar per què no es van fer servir avions com el potent
caça Messerschmitt Bf 109 i la resposta és que a pesar de ser un dels
millors caces que existien, en un inici, no tenien prou combustible per creuar
el mar del nord i realitzar la cobertura necessària als bombarders, el desastre
era previsible. Des del nostre punt de vista, aquest és un exemple d’objectiu
secundari convertit en principal. A més, no es disposava del material
adient per aconseguir els objectius i, a sobre, l’enemic disposava de caces
ràpids que eren avisats pel sistema de radar.
Com a conseqüència dels
nefastos resultats, es va replantejar l’estratègia general i es va apostar per
centrar-se en l’atac a les posicions del sud d’Anglaterra, especialment als
aeròdroms de la RAF, les corresponents defenses antiaèries i els vitals
radars. De fet, seguint aquest procediment, certament es van aconseguir bons
resultats, fins al punt de què l'aviació britànica començava a donar símptomes
d’esgotament. Però la decisió de canviar de tàctica i concentrar-se en
bombardejar Londres va permetre a la RAF re organitzar-se. En resum,
de resultes del fracàs en què s’estava convertint tota la campanya
a Anglaterra, el 12 d’octubre de 1940 es va cancel·lar, de facto,
l’operació Sea Lion, i
totes les mirades es dirigien a l’est d’Europa.
Bibliografia recomanada
Bishop, Patrick.
Battle of Britain, London, Quercus,2010
García, Algilaga,
David. Ales negres i xampinyons: bombardeigs i refugis Figueres 1936 – 1939,
Viladamat, Gorbs, 2015
Hastings, Max. Se
desataron todos los infiernos, Barcelona: Crítica, 2011.
Article recomanat
Gesalí, David;
Íñiguez, David. (2014). La batalla en el
aire. Desperta Ferro, 1938 La batalla del
Ebro, 3, 40-43. Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/especial-iii/
