La batalla d’Anglaterra (I) Les àguiles a les portes de Gran Bretanya

La batalla d’Anglaterra (I) Les àguiles a les portes de Gran Bretanya

Volem dedicar aquesta entrada a la Charmaine i l’Ian, senzillament perquè ens van fer sentir com a casa durant la nostra estada a Sussex, al sud d’Anglaterra. Gràcies a ells vam tenir el privilegi de descobrir els penya-segats del sud d’Anglaterra entre molts altres racons més, mai els oblidarem. 

Aquesta és la història d’unes forces d'aviació que van infravalorar les innovacions tecnològiques, la capacitat d'aprendre i, sobretot, la  voluntat de no cedir dels seus rivals. Així és que amb un pla d’atac caòtic i que, habitualment, recorria a la improvisació, van tirar endavant una operació extremadament complicada. A finals de juny de l’any 1940, les forces armades alemanyes es trobaven a 30 quilòmetres, aproximadament, de Gran Bretanya i en tan sols 5 minuts un caça Messerschmitt Bf 109 podia plantar-se als penya-segats blancs de Seven Sisters. El següent objectiu dels alemanys era evident, organitzar una operació de desembarcament massiu que donés la possibilitat d'assestar el cop de gràcia contra el darrer rival d’Alemanya a l’Europa Occidental, el Regne Unit. En aquesta entrada ens centrarem a parlar sobre el paper de l’aviació alemanya durant l’anomenada batalla d’Anglaterra de 1940.

Foto: Aleix G.B

Hitler va ordenar crear un pla de desembarcament massiu el 16 de juliol de 1940, l’operació Sea lion. Per portar a bon port aquest pla, la gran preocupació dels alemanys era la presència de la Royal Navy al canal, la marina britànica era clarament superior a la Kriegsmarine alemanya. Però l’aviació del III Reich era, en aquells moments, més forta que mai. Ràpidament es va concloure que s’havia de deixar fora de combat a la RAF, la indústria aeronàutica, les comunicacions i, finalment, el sistema defensiu del sud d’Anglaterra com a premissa indispensable a l’hora d’efectuar el gran desembarcament. La Luftwaffe disposava de 2445 avions operatius i gràcies a les dades de l’historiador Max Hastings, sabem que això equivaldria a una mitjana diària de 750 bombarders, 250 bombarders en picat, 600 caces i 150 caces bimotor en condicions d’actuar. Aquests avions estaven dividits en tres flotes aèries situades a: Bèlgica, França, Holanda, Dinamarca i Noruega.

Com que un desembarcament és una operació logística molt complicada, es tenia present que un dels objectius prioritaris era deixar fora de combat a l’aviació britànica, perquè aquesta no pogués molestar el transit de tropes d’una banda a l’altre del canal. Havia arribat el gran moment de l’aviació alemanya. Per una banda, entre els pilots de la Luftwaffe, hi havia veterans de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), com Werner Mölders, els quals havien estat practicant diversos posicionaments tàctics. A finals d’aquest conflicte, ja era normal que es formessin parelles de dos avions, un d’ells era considerat el líder, el qual anava protegit per la seva escorta. Per altra banda, era habitual que es formessin grups de quatre caces seguint aquest procediment modern. També havien practicat les operacions de bombardeig. Sense anar més lluny, un exemple són els bombardeigs de Figueres durant l’any 1939, concretament el dia 5 de febrer de 1939, quan 46 Heinkel He 111 tenien com a aparent objectiu l’estació de ferrocarril de la capital de L’Empordà. A més, un altre exemple són els fets ocorreguts el 6 de febrer del 1939 quan els caça Messerschmitt Bf 109 van atacar l’aeròdrom republicà de Garriguella-Vilajuïga, també a l’Empordà.

RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B

RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B

RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B

A pesar de tots aquests punts a favor, els problemes van arribar en el moment de decidir com s’havia de portar a la pràctica aquest objectiu teòric. En resum, la batalla d’Anglaterra, de juliol a octubre de 1940, és la història d’una batalla mal plantejada. D’entrada, perquè Goering, comandant en cap de l’aviació alemanya, va repetir en més d’una ocasió que volia deixar fora de combat a l’aviació britànica i ni més ni menys que tota la indústria aeronàutica del sud d’Anglaterra en 3 o 4 dies, en comptes de plantejar una campanya de desgast contra un rival industrialment potent. En resum, una operació d’aquestes magnituds es basa en el desgast constant de l’enemic, amb l’objectiu de què, tard o d’hora, no pugui mantenir el ritme logístic que suposa una producció constant de material bèl·lic. Per contra, és evident que aquest esforç també hauria obligat als britànics a fer sortides de patrulla permanents, fent pujar la quantitat de sortides dels aviadors per dia i això hauria repercutit en el seu estat físic i moral.

A més, si bé Luftwaffe va entendre que era clau obrir una mena de bretxa al sud d’Anglaterra, no va passar el mateix amb la importància que donaven al sistema de radars britànics el qual era essencial. Podem dir que, si bé tenien informació fotogràfica dels radars, sovint no la sabien interpretar degudament en funció dels seus interessos. Però, per contra, també és cert que un repte d’aquestes proporcions obligaria als alemanys a escollir i en aquest punt també veiem com, inicialment, no es va saber diferenciar entre objectius prioritaris i secundaris. Si l’objectiu de la Luftwaffe era facilitar un gran desembarcament a la costa sud d’Anglaterra, llavors entenem que aconseguir el control total d’aquesta zona era la gran prioritat, i això volia dir neutralitzar aeròdroms, defenses antiaèries i, finalment, fer col·lapsar els transports i la producció de material logístic. No obstant això, les contradiccions en aquesta campanya van ser evidents.

Per simplificar, podem plantejar un exemple on es concentren diversos errors habituals per part de la Luftwaffe, ens podem fixar en l’acció del dia 15 d’agost quan la cinquena flota alemanya a les ordres del general Stumpff va portar a terme un atac des de les seves bases de Noruega. Ràpidament, la xarxa de radars britànics detectava 70 Heinkel He 101 escortats per caça bombarders Messerschmitt 101. Gràcies al radar, els britànics van enviar el 13è grup de caces, més ràpids i maniobrables que les dues tipologies d’avions alemanys. Ràpidament, ens podem preguntar per què no es van fer servir avions com el potent caça Messerschmitt Bf 109 i la resposta és que a pesar de ser un dels millors caces que existien, en un inici, no tenien prou combustible per creuar el mar del nord i realitzar la cobertura necessària als bombarders, el desastre era previsible. Des del nostre punt de vista, aquest és un exemple d’objectiu secundari convertit en principal. A més, no es disposava del material adient per aconseguir els objectius i, a sobre, l’enemic disposava de caces ràpids que eren avisats pel sistema de radar.

Com a conseqüència dels nefastos resultats, es va replantejar l’estratègia general i es va apostar per centrar-se en l’atac a les posicions del sud d’Anglaterra, especialment als aeròdroms de la RAF, les corresponents defenses antiaèries i els vitals radars. De fet, seguint aquest procediment, certament es van aconseguir bons resultats, fins al punt de què l'aviació britànica començava a donar símptomes d’esgotament. Però la decisió de canviar de tàctica i concentrar-se en bombardejar Londres va permetre a la RAF re organitzar-se. En resum, de resultes del fracàs en què s’estava convertint tota la campanya a Anglaterra, el 12 d’octubre de 1940 es va cancel·lar, de facto, l’operació Sea Lion, i totes les mirades es dirigien a l’est d’Europa.

Bibliografia recomanada

Bishop, Patrick. Battle of Britain, London, Quercus,2010

García, Algilaga, David. Ales negres i xampinyons: bombardeigs i refugis Figueres 1936 – 1939, Viladamat, Gorbs, 2015

Hastings, Max. Se desataron todos los infiernos, Barcelona: Crítica, 2011.

Article recomanat

Gesalí, David; Íñiguez, David. (2014).  La batalla en el aire. Desperta Ferro, 1938 La batalla del Ebro, 3, 40-43. Recuperat de http://www.despertaferro-ediciones.com/revistas/numero/especial-iii/