Enmig de la tempesta (II) Air Raid Wardens en acció!
A l'entrada anterior vam veure com les ciutats portuàries amb un potent
teixit industrial com Bristol estaven en perill de ser atacades per l'aviació
alemanya a partir de l'any 1940 i fins al final de la Segona Guerra Mundial. En
aquesta segona entrada de la sèrie Enmig
de la Tempesta parlarem sobre com les autoritats britàniques van organitzar
i coordinar la defensa antiaèria, als nuclis urbans, de la manera més eficient
possible.
|
RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B |
Certament, la manera en què el Regne Unit va desenvolupar la defensa
antiaèria no va néixer del no-res, hi havia un clar precedent immediat. Per
exemple, en el context de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la ciutat de
Barcelona s'havia convertit en tot un referent en la matèria. El Regne Unit
també va haver d’organitzar la protecció dels nuclis urbans perquè la guerra
aèria podia arribar molt més enllà dels penya-segats blancs del sud
d'Anglaterra. De fet, a partir de l'any 1937, en plena Guerra Civil Espanyola,
el govern britànic ja havia habilitat l’ Air
Raid Wardens Service que havia de notificar qualsevol fet sospitós i, donat
el cas, ajudar a apagar petits focs i salvar els possibles ferits. La tendència
continuava a l'alça, l'any 1939 ja es començaven a repartir els famosos refugis
familiars Anderson, que vam veure a l'anterior entrada.
|
RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B |
Els bombardeigs es van convertir en una realitat a partir del mes de
setembre de 1940. Quan les bombes portades pels Heinkel He 111, Junkers Ju 87
Stuka o els Dornier Do 19 començaven a caure sobre sòl urbà i les ciutats havien
de romandre en la foscor, per dificultar la visibilitat als avions. Les unitats
d'observació havien d'avisar als nuclis urbans de l'arribada dels avions
enemics i activar el dispositiu de defensa. En aquest moment entraven en acció
les unitats de defensa antiaèria i els pilots de la Royal Aire Force (RAF) corrien cap els seus preuats Spitfire i Hurricane
per protegir a la població. Els camps d'aviació també eren objectiu per part de
l'aviació alemanya. També s'havia de garantir que, en sentir les sirenes, la
població pogués arribar als refugis públics i que la situació no es
descontrolés. De refugis antiaeris n'hi va haver de tipologies molt diverses, però
sovint es reaprofitaven estructures ja existents. A tall d'exemple, un sector
del castell de Cardiff es va remodelar per servir com a refugi. Es va reforçar
amb formigó i terra a l'exterior. A més, el refugi comptava amb dormitoris,
cantina i altres serveis. Aprofitem per explicar que el refugi és visitable i
posseeix elements d'ambientació històrica que ajuden a fer que el visitant
aprengui i passi una bona estona. A Nottingham, la ciutat de les coves, es van
aprofitar unes antigues cavitats subterrànies sobre roca sorrenca que durant
segles havien servit com a magatzems, tallers i habitatges. El refugi també és
visitable, avui en dia l’entrada es troba dins d’ un centre comercial, una
prova que les necessitats del present i la cura pel patrimoni són compatibles
si hi ha voluntat i serietat.
|
Cardiff Castle. Foto: Aleix G.B |
|
Cardiff Castle. Foto: Aleix G.B |
|
Cardiff Castle. Foto: Aleix G.B |
Els Air Raid Wardens disposaven d'un manual on se'ls explicava com havien de fer la seva
feina, es deia Air Raid Precautions, The Duties
of Air Raid Wardens. En primer lloc, el manual explica perquè és necessari
disposar de vigilants. A continuació exposa tot l'organigrama del cos,
d'aquesta manera el vigilant sabia quin lloc ocupava, a quin grup pertanyia i
qui eren els seus superiors. Després, el document informa del material que es
necessitava per fer la feina. El casc i les insígnies corresponents les
subministrava el mateix cos. En funció de la necessitat també es considerava la
possibilitat d'entregar màscares antigàs, llanternes i campanes. Més endavant
es parla de la formació, s'havia de saber utilitzar el material, tenir
coneixements de primers auxilis i conèixer al detall tots els sectors de la
població en qüestió, especialment era essencial saber on eren els telèfons
públics i els serveis mèdics. A ser possible, també era important saber quanta
gent vivia en tots els edificis del seu sector i on eren els punts més
perillosos com, per exemple, les gasolineres.
|
Liverpool. Foto: Aleix G.B |
|
Liverpool. Foto: Aleix G.B |
|
Imperial War Museum London. Foto: Aleix G.B |
En cas de bombardeig, s'esperava
que els vigilants fossin una mena de líders per la resta de la població i que
es comportessin com a tal. Com hem vist anteriorment, els vigilants havien de
guiar la gent cap als refugis més propers, però també havien de garantir que
tots els vehicles no oficials fossin abandonats per no congestionar els
carrers. No obstant això, la feina no acabava aquí, ja que les bombes
incendiàries provocaven autèntics inferns i és el moment en què les brigades de
bombers professionals, en col·laboració amb grups de voluntaris (Auxiliary Fire Service), havien d'entrar
en acció. Quan la població local començava a sortir dels refugis quedava un
escenari apocalíptic amb molts ferits i morts entre les ruïnes.
|
City of Caves, Nottingham. Foto: Aleix G.B |
|
City of Caves, Nottingham. Foto: Aleix G.B |
Si això passava,
s'havia d'emplenar un informe sobre l'estat en què quedaven els edificis i el
nombre de baixes, se'ls demanava que fossin concisos explicant els fets.
Llavors, si es tenien coneixements de primer auxilis, s'havia d'ajudar als
ferits, especialment si les unitats mèdiques encara no havien arribat a la
zona. El manual també deia que si una bomba no havia explotat, ràpidament
s'havia d'informar i la gent havia de ser desallotjada de la zona. A més, el
manual també para atenció a la necessitat de vigilar els edificis d'alta
importància estratègica, com, per exemple, les fàbriques amb més de 100
empleats, on hi havia vigilants de manera permanent.
|
M Shed Museum, Bristol. Foto: Aleix G.B |
Com a conclusió, veiem que la protecció de les ciutats és una faceta
més de la guerra i els problemes ocasionats pels bombardeigs. També exigien
organització a tot el personal que pretenia ser útil en la protecció d'una
ciutat. Nosaltres entenem els refugis antiaeris i les altres restes de la
guerra com a restes arqueològiques que cal interpretar adequadament. Des
d'aquest punt de vista, pensem que els refugis de Cardiff o Nottingham constitueixen
uns bons miralls per la capital de l'Alt Empordà, Figueres, la qual posseeix un
patrimoni històric molt important. Però per entendre la seqüència dels fets de
manera completa és fonamental no deixar de banda les bateries costaneres,
bateries antiaèries, búnquers, radars, fàbriques, aeròdroms, transports, entre
d’altres. No fer l'esforç d'entendre tots els factors i variables representa,
sense cap mena de dubte, no entendre res.
|
RAF Museum Hendon. Foto: Aleix G.B |
Bibliografia recomanada
GESALÍ, David., ÍÑIGUEZ, David. (2012). La Guerra aèria a Catalunya (1936/1939), Barcelona: Rafael Dalmau
editor.
GARCÍA ALGILAGA, David. (2015). Ales
Negres i Xampinyons: Bombardeigs i Refugis Figueres 1936-1939. Viladamat:
Gorbs.
Altres fonts recomanades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada